Emergència i sociovergència
L'emergència és general i som al centre de la tempesta. La doble R fa tremolar l'economia mundial: Rajoy i Rescat. Catalunya existeix com una part d'aquest drama espanyol que té pendents Europa i el món. A Barcelona també es lliura la batalla, de fet aquests dies s'ha lliurat a Sitges. I al Parlament del Parc de la Ciutadella: el pacte fiscal o la Hisenda pròpia són un factor en la complexa partida. És en aquest context d'inestabilitat econòmica aguda que agafa sentit el moviment sociovergent.
Arribats a aquest punt, el lector perspicaç ja deu estar pensant que em disposo a justificar la sociovergència del pacte fiscal. No, no és aquesta, exactament, la que tinc al cap. Però sí, estic donant voltes a una sociovergència: la del Cap i Casal. Barcelona és un motor que no ens podem permetre que s'aturi. Amb un estat en bancarrota i una Generalitat ofegada, la capital del país és de les poques coses que segueix funcionant. Té bona imatge al món, genera negoci, atrau visitants, i tot això malgrat no disposar d'una eina bàsica que li permeti volar alt, un aeroport intercontinental. El problema immediat, però, és un altre: un govern municipal en minoria.
Fins ara, l'alcalde Xavier Trias ha estat prou hàbil per aconseguir que el PP li aprovés el pressupost sense donar-li cap contrapartida governamental. L'Alberto Fernández Díaz s'ha sentit enganyat i fa morros. Ja no els aprovarà res més. Li va agafar una enrabiada tan fenomenal que va estar a punt de deixar la vicepresidència de la Diputació per concentrar-se a fer oposició pura i dura a la Casa Gran. Al setembre sabrem si efectivament deixa l'ens provincial. Sigui com sigui, Trias s'ha quedat sol, sense capacitat de maniobra.
Però resulta que Trias és un polític heterodox, poc lligat a la dinàmica interna de partit, amb prou trajectòria per anar, quan li convé, per lliure. I resulta que ara es troba al davant amb un cap de l'oposició, Jordi Martí, que també té un punt d'heterodòxia dins el PSC, un home que ha actuat sempre des del camp cultural i que fins fa poc no ha entrat a la sala de màquines. Són, a més, dos tarannàs dialogants, irònics, ideològicament forts però no sectaris. Trias representa, a més, l'ala més social de CDC. Martí representa l'ala més intel·lectual del PSC. Tot i que Martí va sortir de l'escola Mascarell, que ningú no hi busqui cap audàcia nacional: en aquest punt, el marge de maniobra és estret.
Ara han començat a negociar el pla d'acció municipal (PAM) que ha de marcar, sobre el paper, el rumb de la feina en els pròxims quatre anys. A la pràctica té menys importància: el que compta és el pressupost. Amb el PAM, Trias i Martí es poden posar fàcilment d'acord i no seria tan estrany que a tots dos els hagi passat pel cap de fer un pas més. De fet, a tots dos els pot interessar. Trias no hi té res a perdre: amb l'entrada del PSC, guanyaria centralitat, es consolidaria com l'alcalde de tots. Per a CDC, en el context de l'altra negociació -la del pacte fiscal-, seria un missatge estratègic important: "Ja veieu, amics socialistes, que nosaltres estem disposats a cedir en el terreny municipal; ara us toca a vosaltres en el nacional". En plena crisi, a més, seria un gest molt ben valorat per l'opinió pública. Fa tants anys que no veiem cap cosa per l'estil, cap polític que sàpiga entendre's de debò amb el seu rival quan el moment ho demana! Per la seva banda, Martí mataria dos (o tres) pardals d'un tret: donar-se a conèixer al gran públic, consolidar-se com a cap de cartell del PSC (cosa que no té gens fàcil ni a dins mateix del seu partit) i retornar el PSC a una posició de govern i, per tant, fer-lo de nou visible com l'alternativa real, un rol que ara mateix està en discussió.
