08/03/2012

Emissions i audiències

3 min

Radisin és una emissora de ràdio molt peculiar. Les seves emissions es fan en farsi (persa modern) des de Tel Aviv i estan dirigides a un públic que és, com a mínim, a 1.000 quilòmetres de distància. Com en moltes emissores, els programes més interessants són els que estan oberts als oients, que truquen per discutir temes d'actualitat. Per participar-hi des de l'Iran s'ha de marcar el número d'una centraleta alemanya que automàticament connecta amb Israel. L'agosarat participant sorteja així la impossibilitat de connectar directament entre tots dos països, i alhora es protegeix de possibles represàlies per haver-se atrevit a parlar per la ràdio de "l'enemic Satanàs".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El director de l'emissora, Shay Amir, va fugir de petit de l'Iran. Amb la revolució del 1979 que va enderrocar el xa i que va portar els aiatol·làs al poder, les excel·lents relacions entre els dos països -els unia, juntament amb Turquia, el fet que eren els tres únics territoris de la regió poblats de gent no-àrab- es varen tallar i l'amistat es va convertir en confrontació. Però Shay Amir, que pertany al grup de 100.000 jueus iranians que es refugiaren a Israel, pretén fer una emissora que transmeti pau i comprensió a través de la música, la literatura i els debats sobre l'actualitat. Amir es queixa que als iranians només els arriben missatges bèl·lics d'atacs militars i destrucció degudament destil·lats pels aiatol·làs, i té l'ambició de difondre alguna cosa més positiva als 25.000 jueus que encara viuen a l'Iran i a la resta de població del país. Cal desitjar-li bona sort.

Aquesta setmana, Barack Obama li ha donat un cop de mà. Davant del primer ministre Netanyahu, que repetia que Israel "és l'únic amo del seu destí i que es reserva el dret de defensar-se", el president nord-americà va deixar clar que encara hi ha una escletxa per a la diplomàcia. Davant dels més de 10.000 delegats que omplien la reunió del lobi israelià més gran dels EUA, Obama va fer una certa concessió a l'audiència quan va dir que "totes les opcions són sobre la taula". Prèviament, els intercanvis dialèctics havien estat de tot menys amicals: "Es parla massa a la lleugera [d'una intervenció a l'Iran]", s'havia queixat el mateix Obama. "Això només els afavoreix a ells i fa pujar el preu del petroli". Poc abans, el primer ministre havia apostat amb força per l'agitació tot mostrant a l'audiència una carta del departament d'Estat nord-americà del 1944 en què es rebutjava una petició dels líders jueus de bombardejar el camp d'extermini d'Auschwitz amb l'excusa que provocaria una represàlia alemanya més forta.

Obama va arribar a la Casa Blanca prometent que posaria punt final a les guerres en marxa: ho ha fet en el cas de l'Iraq i ho intenta fer a l'Afganistan. Res més desagradable per a ell, doncs, que la tensió mediàtica americano-israeliana que es va muntar la setmana passada, una tensió que tenia per objectiu reforçar la convicció israeliana que cada dia que passa es fa més difícil prendre mesures contundents contra Teheran. El desenvolupament del programa nuclear és progressiu, i els informes de l'agència de l'ONU pel control nuclear no poden concloure que el material iranià s'utilitzi amb finalitats pacífiques. Provar el contrari no és possible en la fase actual, i creure els iranians tampoc és suficient. El risc especulatiu existeix.

Alhora, els competidors en la nominació republicana no han ajudat Obama i han convertit els actes electorals de les primàries d'aquesta setmana en una cursa per esdevenir el més disposat a "acabar de cop i sense vacil·lar" amb el perill iranià i protegir així per sempre l'estat d'Israel.

Per al president Obama, el dilema és de dimensions colossals. De moment el toreja amb el factor temps a la mà. Una acció militar abans de les eleccions dispararia el preu del petroli, i això endarreriria la recuperació econòmica, base de la seva reelecció. A més, una acció com aquesta encara encendria més la regió, convulsa per les inestabilitats postrevolucionàries i per l'actual preguerra civil a Síria. Per això, Obama intenta calmar els dirigents israelians i incrementar alhora la pressió als iranians amb sancions contundents com el bloqueig total a la compra de petroli, que ja practica la UE. D'aquest raonament n'ha sorgit també l'acord de recomençar les negociacions nuclears entre l'Iran i les potències internacionals, representades per la UE. Obama juga, doncs, amb el temps, precisament el que Netanyahu diu que no té: com més temps passi, més avançat estarà el programa nuclear iranià.

Certament, les emissions "agermanadores" de Shay Amir, com les anomena, tenen un futur magre. De moment, només ha consolidat la graella per uns mesos.

stats