Emocionalment intens
Si hem de definir col·lectivament l’any 2017 hem de parlar, sobretot, d’emocions. D’indignació, d’incertesa, de por, de tristesa, però també de dignitat i superació. Aquest ha sigut un any emocionalment intens i així ho han expressat els nostres lectors allà on ho tenen més fàcil, a les xarxes i a la web del diari. L’equip de l’Ara Data ha analitzat què han sentit els lectors partint de les emoticones amb què han valorat les informacions publicades a Facebook. La conclusió -en una línia- de la lectura de 800.000 expressions és que la política relacionada amb el Procés ens ha fet enfadar, el vaixell dels piuets ens ha divertit i la repressió de l’1 d’octubre i la mort de Carles Capdevila ens han entristit enormement. Avui és dels pocs dies de l’any en què els adults tenim dret a expressar desitjos i il·lusions de futur sense caure en l’accepció d’il·lusos. Tenim al davant una llibreta per estrenar i omplir de bones intencions.
L’EMOCIONALITAT no acostuma a ser la millor guia per a l’actuació política. Conjurem-nos col·lectivament per passar de la política de les astúcies a la política amb majúscules. La racionalització de les emocions ha culminat en els resultats de les eleccions del 21 de desembre, que haurien d’obrir una nova etapa política. La clara majoria independentista i sobiranista dona legitimitat a una reflexió que renovi les estratègies amb la mirada posada al mitjà i el llarg termini. El moviment sobiranista és sòlid, de fons i ha deixat clar que ha superat l’efervescència. El seu èxit està més relacionat amb quines decisions es prenguin i com s’executin que no amb el calendari. Els “Tenim pressa” i els “Ara o mai” han de ser substituïts per l’exigència de recuperar i construir un país seriós on valgui la pena viure. Catalunya necessita un govern amb capacitat executiva que restableixi una certa normalitat dins la institució i governi.
LA LLIBERTATdels presos polítics i els líders dels moviments civils pacífics ha de ser una prioritat que superi les fronteres de l’independentisme. L’abús de poder i la politització de la justícia perjudica la política catalana, però també denigra la qualitat de la democràcia espanyola. Qui vol l’Espanya de l’1-O? El compromís dels comuns ha de mantenir-se clar mentre que el PSC haurà de continuar avergonyint-se del seu suport a un article 155 que, a més a més, no li ha donat els rèdits electorals que esperava.
LA LECTURA dels resultats del 21-D no només s’ha de fer amb valentia a Catalunya. Obliga també Madrid a fer l’esforç d’actuar amb lucidesa. Rajoy ha de revisar el fracàs de la seva estratègia amb Catalunya i canviar els que han sigut els seus responsables, des de Xavier García Albiol fins a Enric Millo i Soraya Sáenz de Santamaría. Deixar el partit que governa Espanya reduït a 4 diputats i 185.670 vots, el 4,2% del total, ha de tenir conseqüències polítiques i estratègiques. Però el desig difícilment es complirà perquè la temptació de Rajoy serà donar prioritat a bloquejar el desafiament per la dreta que significa per al PP uns Cs que han capitalitzat l’unionisme, l’anticatalanisme i l’aplicació del 155.
L’ANY JUDICIALserà intens i la causa general contra el referèndum i per la DUI es mantindrà implacable. La justícia ha actuat fins ara de manera inclement i no es poden esperar miracles. A Catalunya es tendeix a infravalorar la capacitat d’influència dels jutges sobre el poder polític i la duresa de la seva crosta ideològica. El desig per al 2018 és que el full de ruta independentista no obviï les conseqüències judicials de cada gest sobre tota una generació de polítics que, com a mínim, seran inhabilitats. Cal plantejar-se qui seran els nous actors i aspirar a ser representats pels millors i els més capaços per al diàleg i la construcció de majories.
DIÀLEG. L’aire ha sigut irrespirable en alguns moments d’aquest any i quan pensem en els presos encara ho és. El desig de diàleg no pot ser una il·lusió. El diàleg s’acabarà imposant si les majories s’amplien, i aquest ha de ser el principal objectiu del món sobiranista. Amb un Estat cec, si s’actua a favor d’un país millor, la majoria sobiranista continuarà creixent.
UN SOL POBLE. La transversalitat sobiranista és un fet malgrat que molesti als puristes d’una banda i l’altra. La independència es farà parlant els dos idiomes i estimant Espanya o no es farà.
Dit tot això, també tinc altres desitjos i propòsits: treballar menys hores, anar cada dia a córrer, arribar a algun concert, llevar-me encara més d’hora, no enfadar-me, pensar fins a mil abans de respondre whatsapps, escapar-me entre setmana a veure la meva mare, llegir més llibres i menys articles, escoltar més que parlar. Bon any, estimats lectors. Tanquem la porta d’aquest any convuls.
