Decoració nadalenca

“Si no dic que no, si a mi el Nadal m’agrada, vostè m’entén?”, em diu la dona, queixosa. I afegeix: “Si trobo preciós que tothom guarneixi les botigues, perquè sí que t’incita a comprar, vulguis que no, però…” I torça la boca de disgust, després del “però”. És una dona gran, que cuida el marit malalt, i, per tant, està acostumada a parlar amb la tele i amb ella mateixa, per explicar-se el que ha de fer (“Ara agafaré i aniré a comprar i després agafaré i tornaré a casa”), però també està acostumada a parlar amb desconegudes com jo.

Al carrer on som, la zona alta de Barcelona, hi ha tot de botigues decorades. Les de menjar, que fan tant de goig, amb els pernils i les conserves (com m’agraden, com m’il·lusionen les conserves…) amb llaçades vermelles; les de roba, amb els maniquins dels aparadors vestits de festa, o les de coses per a la casa, amb purpurina per terra i fulles de grèvol pels mobles.

“Ho trobo bé, ho trobo bé –insisteix ella–. Però potser aquests d’aquí no cal, aquests d’aquí no cal que decorin per regalar, perquè ara jo que hi haig d’entrar no ho trobo bé...” I jo faig que sí amb el cap, perquè l’entenc. La dona és al davant d’una ortopèdia. I l’ortopèdia també ha decorat per Nadal. Les crosses, les faixes, els genolls de plàstic i els caminadors estan embolicats amb garlandes de color verd i vermell, i a terra hi han posat com una mena de neu falsa. “Jo ara haig d’anar a comprar una gibrelleta per al meu marit, pobre, que està al llit. I vostè troba normal que la gibrelleta estigui plena de llaços com si fos una panera? A vostè li sembla bé que si em vull comprar un bastó plegable me’l donin ple de neu?” I acaba amb un “Va, home, va...!”