Diumenge?

El vot anticatalà a Catalunya, el dels que pretenen que tota la nostra cultura sigui un caganer, una llesca de pa amb tomàquet i una cita de Pla, el concentren ara mateix tres partits. PP (amb Alexis Carrington de líder), Ciutadans (els dels “puñeteros castellers”) i Vox (que directament ens fotrien just allà on Aureliano Buendía recordava aquella tarda remota en què el seu pare el va portar a conèixer el gel). Deixeu-me dir, per ser justa, que els antics del PP català no són així. Són gent que tenen una concepció liberal de l’economia, conservadors, però que porten els fills a l’escola catalana i no discutirien mai la immersió o TV3. No estan per portar polseretes de la bandera espanyola i les formes histriòniques de Ciutadans els provoquen la mateixa sensació que el programa 'Mujeres y hombres y viceversa'. Però aquest és el votant que busca Ciutadans, d’aquí la repetició, per part d’Arrimadas, de paraules 'properes' com “chollo” o “pastizal”. Qui no estima Belén Esteban?

Amb aquest panorama, molts dels catalans no anticatalans però no independentistes (votants del PSC i Podem) ja compten que els n’arribaran molts, de vots de Ciutadans. Però també demanen als independentistes “un vot útil”. Que votis el PSC o Podem per evitar el 'trifàtxic' a Espanya i per evitar –paradoxes– el pacte amb els 'indepes'. Hi ha una part de sinceritat en la demanda, però també hi ha una il·lusió per aconseguir que l’independentisme deixi de ser majoria parlamentària a Catalunya. Miquel Iceta demana que el votin per no tornar enrere: “No vull tornar a l’armari”, diu. No hi tornaria. Al fatxa espanyol li provoca mil vegades més odi un català que un gai. Que l’independentisme reculi és un somni humit dels constitucionalistes, perquè els permetria ser constitucionalistes sense rebregar la Constitució, i sense mirar cel enllà mentre es vulneren drets fonamentals dels que som espanyols per força. Diumenge Catalunya votarà el que vol ser. Cap de nosaltres vol armari. Però de moment, i sense fatxes, el que tenim és presó.