11 de setembre: avís als pares!

EscriptoraAvui que commemorem que un 11 de setembre vam llepar fortament, i que Felip V, de la noble i sexualment promíscua casa dels Borbons, es va fer petar les institucions i llibertats civils catalanes, voldria parlar-vos d’educació infantil. No sé si Felip V comptava, el 1714, amb algun Albert Rivera que l’aplaudís, davant d’aquell 'hardcore' 155 'avant la lettre', però suposo que sí. Per si de cas, avui escric amb una sola mà (en l’altra mà hi tinc un lliri).

Voldria parlar-vos d’uns pares en els quals no ens hem d’emmirallar, per no repetir errors del passat. Aquests pares, el senyor Llussà i la senyora Casanoves, naturals de Santpedor, li van comprar un timbal al fill, que es deia Isidre. A l’Isidre, pel que sembla, li agradava això de fer soroll i torturar els veïns.

Suposo que aquesta és l’explicació per la qual el menor, el setembre del 1808, va anar a lluitar contra l’exèrcit de Napoleó sense que els pares l'hi impedissin. Si tens un fill que es passa tot el sant dia tocant el coi de timbal (que tu li has comprat), l’envies a la guerra per tenir una estona de tranquil·litat i poder engendrar altres fills menys conflictius. El cas és que ni així va parar de tocar. La resta de la història, la coneixeu. La reverberació del timbal de l’Isidre a les muntanyes de Montserrat va fer creure a Napoleó (que no devia portar timbalers) que el nombre de soldats enemics era més gran i es va cagar a les calces.

La lliçó de tot plegat, estimats pares, és que us hi penseu, abans d’apuntar els nens a l’extraescolar de batucada. Si l’Isidre, en lloc de donar cops al timbal tot el dia, s’hagués dedicat, per exemple, a la poesia, avui tampoc no seríem independents, però seríem francesos. I ser francès no està gens malament (la prova és que ara ens tornen en Manuel Valls).