El que cobren Empar Moliner o Pilar Rahola de TV3

La caverna ha arrossegat pel fang de Twitter els noms d’Empar Moliner i Pilar Rahola, a qui acusen de cobrar desenes de milers d’euros anuals de la televisió pública per les seves col·laboracions. Tot i que s’assemblen l’una a l’altra com un ou a una castanya, és evident que les han assenyalat perquè totes dues són obertament independentistes. Una cosa agermana totes les crítiques que he llegit sobre la seva remuneració: demostren no tenir ni la més remota idea de com funciona una televisió, així que, contra la intoxicació pensada per afeblir TV3, recordaré tres nocions bàsiques.

Primera. Una televisió a l’any 2018 és una fàbrica de continguts que competeix amb altres fàbriques de continguts pel limitat temps de l’audiència. Els privats bescanvien aquest temps per diners -molts més dels que han invertit a fer la seva programació- mentre que els públics només recuperen una part de la inversió, ja que se suposa que aporten un benefici social en assumir continguts que els altres no poden (o volen) assumir. Ara bé, necessiten audiència, perquè si no l’esforç pressupostari no es justifica.

Segona. Els continguts audiovisuals tenen un ingredient eteri, que és el talent. I això fa que -com al futbol, com a la música, com a la restauració i com a mil llocs més- la cadena de retribucions no segueixi la fórmula tants euros per hora treballada, sinó que es pagui segons el retorn. Com que la televisió mou molts diners, s’ha posat molta ciència a saber quant retorna cada tipus de contingut i, per tant, quin és el preu màxim que ha de costar.

I tercera. Valorar una col·laboració periodística pels minuts de pantalla és no tenir en compte que, abans d’obrir la boca, aquella persona ha d’acumular un cert bagatge fins a tenir alguna cosa per dir.

Tu pots criticar el discurs d’algun col·laborador si violenta el llibre d’estil o denunciar que aporti opinió en espais reservats per a la informació. Però discutir el que cobra sense explicar què hi ha a la balança del retorn demostra una mentalitat molt estreta. De fet, un dels problemes de TV3 és que, com que és pública, paga les col·laboracions d’una manera més o menys lineal, suposo que per no generar greuges. Això sí: els col·laboradors que li funcionen procura tenir-los cada dia.

Empar Moliner o Pilar Rahola cobrarien més si no treballessin a TV3. I de llarg. Algú amb el seu seguiment, en un canal espanyol, s’embutxacaria quatre vegades més, amb el benefici afegit d’estalviar-se l’escrutini públic per part de persones que no han vist mai els milers de números que, cada dia, reben els programadors televisius als informes d’audiència.

La demostració definitiva del seu impacte és com s’escarrassa la caverna a denigrar-les precisament a elles dues. No és pel que cobren: és pel que pensen.