El cap de cavall
La princesa Corinna diu que denunciarà el seu examant, el rei Joan Carles, pare del rei Felip, per una amenaça a la qual la van sotmetre els serveis secrets espanyols perquè “no revelés secrets d’estat”. Val més que no ens preguntem quins, o encara se’ns accelerarà el metabolisme. La noble “amiga entranyable” del pare d’Helena diu que era en un cafè fent un ídem quan algú li va posar un llibre sobre la mort de Diana de Gal·les a la taula. L’endemà una veu desconeguda des d’un telèfon desconegut l'advertia: “Vigila, que hi ha molts túnels entre Niça i Montecarlo”. Jo trobo que l’amenaça té un bon guió i iguala una de les més famoses de la història: la del cap de cavall a El padrí. El productor Jack Woltz no vol donar un paper d’actor al cantant Johnny Fontane (que ja sabeu que està inspirat a la vida real en Frank Sinatra) en una de les seves pel·lícules. I, així, l’home un matí es lleva amb un cap de cavall (el del seu cavall pura sang caríssim i estimadíssim) a dins del llit. No fa pas gaire, Gonzalo Boye, advocat de Carles Puigdemont, va fer servir l'expressió “M’han deixat un cap de cavall” per explicar que li havien regirat el despatx, suposadament des de les clavegueres de l’Estat. El que aterreix de l’escena d’El padrí és, en primer lloc, la idea que algú ha entrat a la teva intimitat, t’hauria pogut matar i no ho ha fet. I després, la translació, la identificació. El cap del cavall et fa pensar en el teu cap.
De la denúncia de Corinna se’n desprèn una derivada. L’home que la va amenaçar a ella suggeria, amb l’atrezzo i la trucada, que Diana de Gal·les va ser víctima d’un crim d’estat. Que convenia matar-la i que per tant es va muntar un accident. I que a ella li passaria el mateix. Vivim en un món salvatge.
