És català qui viu i etcètera, etcètera.

L’home que em sembla més anglès del món és Kazuo Ishiguro

Escolta aquí l'article llegit de l'Empar Moliner

Ara que Inés Arrimadas se’n va a Madrid, és oportú fer una reflexió sobre el fet de “ser català”. Ella, que ha viscut a Catalunya des del 2006, ha repetit (i els que ja vivíem aquí i els que hi han vingut a viure després, també) que és catalana. Ho seguirà sent o no, ara que se’n va? Si jo me’n vaig, sí. Si se’n va en Matthew Tree, sí. I ella? No cal recordar allò de “és català qui viu i treballa a Catalunya”, d’en Pujol, però sí que cal actualitzar-ho. És català qui viu i es busca la vida a Catalunya, potser per un període prou llarg en el temps, si és que vol ser-ne. Un estudiant d’Erasmus que visqui uns quants anys aquí podrà dir, si vol, que és català, però segurament no ho dirà, llevat que vulgui quedar-se aquí per sempre. Inés Arrimadas va fer un Erasmus a Niça, i no diu que és dels Alps Marítims. Suposo que hi ha d’haver una certa voluntat de permanència.

Qui vulgui ser-ne, però, seria lògic que també volgués complir un requisit que no és una exigència, sinó un fet orgànic: estimar la terra (amb els seus habitants). Què vull dir amb “estimar”? Potser no gaire cosa més que el que demanem als “viatjats” quan viatgen. No odiar, no menysprear, sentir curiositat, no sentir superioritat, no voler adaptar el país a la teva realitat sinó adaptar la teva realitat al país, que ja existia abans que tu naixessis i amb una mica de sort encara existirà quan tu et moris. 

Inés Arrimadas marxa a Madrid. Allà què dirà? Que és catalana, encara, o aquesta identitat seva no és de per vida i només aflora quan ella viu aquí però no pas quan se’n va? Dirà que és andalusa, que és el que diu que és la meva sogra nascuda a Màlaga, tot i que viu aquí des de petita? Ja no serà catalana, sí andalusa i, ara, castellana? Serà catalana però en canvi no castellana? Hom pot ser de tot arreu on va. Però el que és important no és d’on decideix dir que és (perquè en aquest cas hi poden influir raons econòmiques, molt respectables) sinó d’on se sent orgullós. Tots els països nacionalitzen atletes perquè els guanyin medalles. A mi, l’home que em sembla més anglès del món és Kazuo Ishiguro.

Més continguts de