Les dues ràbies

EscriptoraEl panorama provoca dues ràbies. La ràbia dels independentistes, que, davant de la injustícia, estan en pilotes. La ràbia dels espanyolistes, que, tot i la manipulació de la justícia, estan en pilotes. La primera és ràbia desorientada. La segona, descontrolada. Totes dues se senten culpables. La primera, pel patiment dels empresonats i exiliats. La segona, perquè els europeus els prenen la raó. A totes dues ràbies se’ls havien promès coses. Als republicans, una república. Als del 155, la Generalitat.

Però malgrat tot, l’última enquesta del CEO dona una majoria d’independentistes. És lògic, doncs, que els altres continuïn fent servir l'única arma que tenen homologada: la repressió. Diuen que tot és la dèria d’uns líders (els Jordis, Puigdemont, Junqueras...) que estan sols, amb la complicitat, figura, d’uns mitjans i d’uns mestres que renten cervellets.

El problema és la combinació d’aquestes variables. D'una banda, ràbia perquè, malgrat totes les ajudes, no tenen majoria. I de l’altra, la impunitat que tenen. Els seus líders, començant pel pobre rei d’Espanya, van voler fer palès, fer molt palès, que hi havia dues vares de mesurar. És fàcil fer que algú accepti la idea de la violència i de la repressió, el que és difícil és el contrari. Fixeu-vos quanta gent accepta, sense parpellejar, que els Jordis han de ser a la presó perquè “van destrossar” un cotxe de policia.

Com menys raó tinguin més necessitaran carregar-se de raó i, per tant, cometran més actes violents, sabent que la llei està de part seva sempre. El policia secreta que va atacar el periodista o el conductor que va entrar a la plaça de Vic haurien pogut provocar una desgràcia. Són homes que actuen per una qüestió diguem-ne religiosa. La ràbia sempre l’han tingut, però si surten ara és perquè votant perden, i pegant, no.