El nen de la bicicleta i el seu pare

Quina pena aquesta resignació, aquesta culpa, aquesta vermellor de galtes del nen

Tots dos van en bicicleta de muntanya, equipats amb la roba tècnica, nova de trinca, i el casc. L’home és prim, d’uns quaranta anys. El nen, una mica més grassonet, d’uns onze anys. Les meves amigues i jo correm, amb els gossos, en direcció cap a ells. “Bndiia...”, fem, perquè al bosc tothom se saluda i, si el corriol és estret, et sols fer saber si en venen més, de corredors, per no prendre mal. Però l’home no està per això. No contesta els nostres bon dies alegres i endorfinats. En canvi li bramula al nen: “Que miris endavant i no la puta roda!”

Quin crit tan violent, tan aclaparador, que fa que les meves amigues i jo ens aturem un instant i que, sense voler, ens agafem la panxa com si ens fes mal. El nen ha abaixat l’esguard i no ha dit res. Quina pena aquesta resignació, aquesta culpa, aquesta vermellor de galtes del nen (que no sap mirar endavant i, en canvi, mira la “puta” roda). S’allunyen, però l’home continua cridant. Ja no sentim què diu.

Quin matí de dissabte tan lleig, el d’aquest nen. Que lentes li passaran les hores, quin greu li sabrà caure, quan caigui. “Puta roda”, ha dit el pare. I ho ha dit davant nostre perquè ja no podia dissimular, estava massa enfadat, no era el primer crit del matí i ja hem vist que no ha sigut l’últim. Potser si aquest pare, quan anava a l’escola, s’hagués trobat el seu fill li hauria fet 'bullying'. L’home segur que va comprar les bicicletes (caríssimes) perquè devia pensar que fer esport tots dos junts els aniria bé, i que el nen “s’espavilaria una mica”. Tots dos s’ho imaginaven bonic. S’imaginaven un dissabte d’anunci de refresc, però el nen no és un nen d’anunci de refresc. Als anuncis de refresc els corriols no fan mai basarda, ni tampoc els pares.

Més continguts de