Aquells tres nens esclaus
El ritme del corredor de la marató el marca la llebre. Se’n diu així. En anglès pacemaker, el marcador de passes. Un atleta contractat per fer un tram del recorregut a un ritme determinat, ni més ni menys, de manera que l’atleta destinat a guanyar el pugui seguir. Fa unes setmanes els diaris van parlar-nos dels mercats d’esclaus africans a Líbia. La CNN ens va mostrar les imatges d’uns adolescents, lligats pels peus, de cap per avall, com conills, mentre una veu en cantava el preu de la subhasta. Escandalitzar-nos pel preu barat que en demanaven -400 euros- és una trampa mortal, com parlar de “micromasclisme” o de “petits actes de violència”; si n’haguessin demanat milions no hauria estat menys depravat. Un d’ells somreia. Somreia perquè feia tanta estona que estava lligat cap per avall com un conill que ja no se sorprenia. Tots tres adolescents eren un “lot”. Malgrat el reportatge, no van aparèixer els bons per rescatar-los. Ja deuen estar treballant o prostituint-se o ja deuen haver sigut la carn necessària en una pel·lícula snuff.
Hi ha un mercat d’esclaus a l’Àfrica i el Tribunal de Drets Humans d’Europa (aquest tribunal al qual optava, mentint, el jutge Pérez de los Cobos) no fa res. La reina d’Espanya, l’altre dia, sortia retratada en una revista amb tot de nens africans, però no fa res. Hi havia anat a fer un viatge “humanitari”. Un viatge humanitari per a ella, esclar. La foto era encantadora. Semblava un anunci de roba esportiva de gamma alta. Tot el que fa és de gamma alta.
El ritme de la cursa el marca la llebre i ara la llebre ja ha passat pels esclaus de l’Àfrica. Fa molt que va deixar enrere els refugiats de Turquia. Votar serveix de poc, i quan podria servir t’atonyinen. Ara sabem que aquest Tribunal de Drets Humans té jutges ben pagats que proposa el partit que governa cada estat. Rajoy, Macron, Merkel... Què faran pels esclaus de Líbia? ¿Salvar-los? No, esclar. Llavors vindrien a Europa. I si vinguessin a Europa els haurien de tancar en camps, a Turquia, que ja tenen plens d’altres sensedestí. El ritme del corredor el marca la llebre. La llebre la paga l’organització.
