Encantats de conèixer-nos

Molt estimulant el punt de partida de Looper , la pel·lícula cridada a ser referència de la ciència-ficció de la temporada. No rebentaré l'argument explicant que, en un futur no gaire llunyà, un assassí a sou rep l'encàrrec d'acabar amb ell mateix. El jove mercenari haurà de perseguir i aniquilar el seu jo del futur, arribat des de 30 anys més endavant. Qui vulgui saber-ne més, que es grati la butxaca per descobrir si al final Bruce Willis mor o ja venia mort de casa.

Per la fascinant empatia que genera el cinema, costa resistir-se a imaginar una situació similar i plantejar-se com seria una trobada amb nosaltres mateixos 30 anys més vells. Si en teniu més de 60, confieu en la regeneració cel·lular i la bava de cargol, i no us escapoliu de l'exercici. No és fàcil, per descomptat. Si amb prou feines sabem qui som en el moment present, deduir les nostres circumstàncies d'aquí tres dècades és tota una temeritat. Fa respecte imaginar quina factura passaran els anys sobre el nostre organisme. ¿Ens haurem engreixat molt? ¿El metabolisme ens haurà fet minvar? ¿Ens quedarà bé la perruca? ¿Fins on ens penjarà la papada? També ens neguiteja saber amb quina comoditat viurem, si tindrem la hipoteca pagada, la jubilació assegurada i els fills col·locats, en el bon sentit. I donat el context polític actual, és normal que ens preguntem de quina mena de país vindrà el nostre jo del futur. Potser d'un estat propi, una federació o del basar xinès més gran del planeta.

Molt pocs poden garantir que hi hauria sintonia entre els protagonistes d'aquesta trobada impossible. Ni tan sols podem assegurar que ens caiguéssim bé amb la nostra persona futura. En la majoria de casos, és probable que un mostrés decepció i l'altre acumulés retrets. I cap dels dos ja no hi podria fer res. Només confirmar la certesa que si sabéssim el que ha de venir en el futur, ara no estaríem tan encantats d'haver-nos conegut.