Encara el Brexit
Sens dubte, l’afer Brexit és apassionant. Ara sí, estem davant d’uns moments històrics. La passió ens pot fer confondre anhels amb realitat. Aquest columnista desitjaria que es convoqués un nou referèndum i que els partidaris de romandre a la Unió Europea (UE) guanyessin. Però les meves dèries valen poc. Parafrasejant Bernard Shaw, ja no podem preguntar-nos “per què no?”, només podem aspirar a explicar-nos el “per què?”. Com s’ha arribat a la situació actual? Comprendre el que està tenint lloc per entreveure’n les conseqüències. I això és el que intento aquí.
El referèndum per al Brexit va ser un error. Quan una institució convoca un referèndum defensant un tema transcendental –no per al dia a dia, com té lloc habitualment a Suïssa– ha d’estar segura que es guanyarà per àmplia majoria. I el senyor Cameron va aconseguir una cosa nefasta: perdre’l per una exigua minoria. Els partidaris que el Regne Unit romangués a la UE no van fer una campanya prou intensa explicant els mals que provocaria sortir-ne. El tema fronterer amb Irlanda del Nord es coneixia, els costos econòmics es coneixien, que Escòcia podria marxar en no poder romandre a la UE se sabia. Fins i tot se sabia que podria no tancar-se un acord post-Brexit, ja que les negociacions serien dures. Però la suficiència i la desídia –també de la resta d’Europa, ergo nosaltres– van deixar que els partidaris del Brexit expliquessin la seva història impunement.
Alguns mantenen que, vistos els problemes, en un nou referèndum l’opció de romandre a la UE triomfaria. Jo també ho pensava. Però aquesta possibilitat ha anat perdent adeptes –entre ells, els ex primers ministres Major, Blair i Brown–. Les enquestes donen que, malgrat tot el que està succeint, el triomf de l’opció de romandre a la UE seria mínim. I els polítics britànics pensen majoritàriament que donar per bo un referèndum de marge mínim com a conseqüència d’haver-ne descartat un altre també de marge mínim és una aberració democràtica que encara provocaria mals pitjors. Per què un sí, i no pas l’altre?
I ara una opinió personal. Pensar que els ciutadans britànics cedirien i canviarien d’opinió com a conseqüència de pressions externes –com ara és el cas d’un tractat dur– és no conèixer prou el poble britànic.
Si observen i escolten amb detall el vídeo de dimarts passat quan la secretària està lliurant a l’'speaker' el resultat de la votació perquè el Parlament prengui el control de l’agenda legislativa, sentiran una veu d’un parlamentari que esbomba “Not a good start, Boris!” (“No comences bé, Boris!”) amb unes riotes que l’acompanyen. Era la primera votació a la qual se sotmetia el primer ministre; i la perdia. Perquè el senyor Johnson és un tararot. I com a tal, és perillós. A mi ja m’ho semblava quan, com a alcalde de Londres, anava amunt i avall en bicicleta –parlo de quan al nostre progressisme li queia la bava amb ell–. La seva acció de suspendre per unes setmanes les activitats del Parlament és un acte poc democràtic, poc honorable, insà i perillós. Però això no és excusa per dir ara que no es podria discutir prou com s’ha de sortir de la UE. Hi ha hagut dos anys i resulta que ara la culpa de tot la tindria no haver pogut discutir les darreres cinc setmanes? Fa pensar en el mal estudiant que després de no haver fet res durant tot l’any culpa dels mals resultats el fet de no tenir lliure el darrer cap de setmana per preparar l’examen. L’actitud deshonesta del senyor Johnson ha tingut efectes positius –possibilitat que jo apuntava en l’article de la setmana anterior–. Ha aconseguit que els contraris a un Brexit sense acord s’unissin. I ho han fet seguint la millor tradició democràtica: 21 'tories' (entre ells el net de Churchill) han votat contra Johnson, dos laboristes ho han fet a favor. Si finalment avui els lords passen la llei, el govern haurà de demanar a la UE un allargament del termini per a les negociacions.
És cert que, fins ara, els polítics britànics no han reeixit a articular una sortida exitosa de la crisi. És difícil, perquè la societat britànica, en aquest afer, està dividida. Ara el Parlament ha aconseguit interpretar que la població vol sortir de la UE amb un acord. Un acord del qual tots els punts semblen, més o menys, acceptables. Tots menys el famós 'backstop' –els controls fronterers durs a Irlanda del Nord–. Seria bo que en aquest període que queda els negociadors d’ambdós costats trobessin una solució plausible. Revifar el conflicte a Irlanda del Nord després de tants anys de fronteres obertes no sembla que ho desitgi, l’electorat britànic. I a Europa no li interessa. Caldrà generositat. Veurem com avança l’acord final.
