Encara no n'ets?
Òmnium Cultural ha celebrat 50 anys. I a la vista de l'ambició, el coratge i el risc assumit pels fundadors -els Cendrós, Carulla, Millet, Riera i Vallvé-, com a país, em demano si no ens hauríem de sentir encara molt petits. No ho dic, esclar, en el sentit que no s'hagin acomplert els propòsits fundacionals. Tot al contrari, vist el punt de partida, amb un país submergit en una llarga i duríssima dictadura i amb molts números per desaparèixer definitivament com a nació, s'ha de dir que els resultats són veritablement extraordinaris. El seu esforç inicial ha anat molt més enllà del que ells probablement mai van poder imaginar en aquelles circumstàncies. Dit pel broc gros: no sé si mai es van atrevir a somiar la independència del país, tal com ara, ben desperts, ja veiem a tocar. Per tant, pregunto si no ens hauríem de sentit petits al costat de la seva generositat i comparats amb la seva visió i grandesa patriòtica.
La primera lliçó que encara ens donen aquells cinc fundadors és que els David poden seguir guanyant els Goliat. Tot un règim militar exterminador de la personalitat nacional catalana, desafiat per cinc personalitats emprenedores. Naturalment, no van ser només aquests cinc els que finalment van aconseguir aturar la nostra desaparició nacional programada. En el parlament de l'acte de celebració de dilluns passat, l'amic Carles Duarte -amb prosa precisa, com sempre- va descriure a la perfecció el context d'iniciatives i l'esperit en les quals s'emmarcava el naixement d'Òmnium. Però imagino l'embranzida fundacional d'Òmnium -en expressió de Duarte- com la fona del David bíblic llançant la pedrada mortal al front del règim opressor.
La segona lliçó és la d'un estil de treball après en l'activitat emprenedora i professional dels fundadors. Encara hi ha algun sapastre que es plany del paper de la burgesia catalana, que no entén que ens hem salvat gràcies al fet que les classes mitjanes van heretar un elevat esperit emprenedor que, després d'hores de treball al camp, a la fàbrica, al taller o darrere el taulell, l'aplicava amb el mateix estil a tota una llengua, una cultura i un país sencer. El meu primer contacte amb Òmnium devia ser cap a primers dels anys setanta. Sortint de classe, anava a estudiar català amb una colla de gent jove amb l'admirable Anna Santamaria, a Terrassa, per després poder anar a ensenyar català a les escoles públiques de barriades on la llengua del país els era completament estranya. La magnitud de l'objectiu ens hauria d'haver fet deixar-ho córrer. Una missió impossible, una gota d'aigua al desert, un gra de sorra al mar. Però tan important era el català que vam ensenyar com el nostre propi descobriment de la feina que teníem davant i, sobretot, l'aprenentatge d'un estil de treball tenaç, regular, pacient..., molt semblant a la manera com aquells fundadors havien fet créixer els seus despatxos, fàbriques i establiments. Òmnium ha estat i és això, i és aquesta experiència d'èxit basada en la tenacitat pacient la que em fa ser tan desconfiat dels que sembla que estan convençuts que el món canvia a base de mobilitzacions emocionalment fugaces.
La pregunta, deia en començar, és si a l'hora de fer memòria dels fundadors, el país -i no només Òmnium- està a l'altura de les circumstàncies. D'una banda, perquè donada la maduresa política nacional del país, els nous objectius no poden ser raquítics. Ens és exigible el mateix coratge, ambició i risc, si no més. De l'altra, perquè és legítim preguntar-nos si tindrem la mateixa intel·ligència per plantar cara als nous desafiaments ara que, perquè no tenen la marca de la dictadura, els és més fàcil emmascarar-ne les intencions reals. I, sense arrogància, crec que podem de dir que sí. Que tenim les persones, i no cinc sinó cinc mil, i els vint-i-cinc mil socis actuals d'Òmnium Cultural, que ara, com llavors -com va dir l'actual presidenta, Muriel Casals-, demostren que a vegades "la gent corre més que la història". O dit d'una altra manera, que són algunes persones les que fan córrer la història en una direcció diferent de la prevista pels que la solen conduir. Sisplau, llegiu el programa que la presidenta ens va presentar sobre els objectius de l'actual junta, i no us quedarà cap mena de dubte que Òmnium Cultural, fidel a l'esperit fundacional, s'ha sabut situar on calia i ha sabut assenyalar els horitzons que esperàvem.
I una última consideració. Òmnium Cultural, des del meu punt de vista, no és la suplència de res. Òmnium fa el paper que una societat civil mai no pot de deixar de fer: prendre la iniciativa en qualsevol circumstància per tal que el poder polític no s'encanti. Emancipats, també el necessitarem. Per cert: ja sou d'Òmnium?
