Encertar en la tria o convertir-la en encert

Les meves dues filles de sis anys senten l’escola com una prolongació de casa seva. És pública i és a tocar. No els importa quedar-s’hi a dinar, ni quedar-se al casal. S’hi senten acollides i estimades. Però aquest petit miracle, aquest miracle que tant envejo retrospectivament (jo, de nen, només volia arribar a casa), no li estalvia crítiques. La fueteja el vent gèlid del conflicte lingüístic i ara se sent dir de tot perquè no se sap vendre. Els mestres i professors, massa centrats en els infants, han descuidat el màrqueting. Resultat: ha perdut una línia de P3 per falta de preinscripcions.

Un boca-orella que, quan se l’interpel·la, notes que es basa més en sensacions que en dades objectives instal·la una opinió negativa, i aquesta llosa, després, costa molt d’aixecar. Tot plegat crea frustració i fa inevitable que alguns pares en culpabilitzin l’equip directiu. I és evident que tot es pot fer millor, però s’ha d’intentar millorar des de la implicació, entenent que pares i docents integren una comunitat educativa. Mai des d’una actitud de client queixós amb el servei que rep.

Fa uns 20 anys, al mateix barri, tothom volia apuntar els fills en dues escoles -una era l’ara impopular- i no volien saber res d’una tercera. No podent entrar als centres elegits, alguns pretenien que s’hi creessin nous grups i s’hi enquibís els seus fills com fos. Ensenyament va acabar oferint-los plaça a l’escola rebutjada, on hi havia espai per a un bolet. Alguns van optar per les privades; d’altres hi van entrar. I llavors, coneixent-la i implicant-s’hi -perquè eren pares motivats-, es van adonar que no hi havia cap raó perquè no pogués ser l’escola desitjada. Avui, amb els fills grans, saben que va ser la millor tria, i viuen amb orgull haver contribuït a fer-ne una bona opció i haver posat el seu gra de sorra en la millora de l’ensenyament públic.

L’escola de les meves filles té un equip directiu que aviat, per raons d’edat, canviarà de dalt a baix. Ara, pel que es veu, té més experiència que glamur. Però el que pugui fer el nou equip -jove i ple d’idees- seguirà depenent de tota la comunitat educativa. Igual com en l’educació dels fills és més important el paper dels pares que el de l’escola, també depèn més d’ells -de la seva implicació constructiva- que no pas d’un equip directiu, per bé que es vengui, que l’escola pública que han triat acabi sent la millor tria.

Mentre l’escola de les meves filles perd una línia, en la rebutjada fa 20 anys -i ara demandada- s’hi ha fet un bolet. I no gaire lluny se n’ha creat una amb barracons que no ha tingut temps de decebre ningú i manté intacta l’aurèola de la “revolució pedagògica”. Els precaris barracons s’ompliran mentre les excel·lents instal·lacions d’un centre ja consolidat quedaran infrautilitzades. ¿S’ho pot permetre Educació? ¿Està en l’esperit de l’escola pública ser una mena de mercat neoliberal en què els perdedors -els losers, que diria Trump- queden enrere?

Més continguts de