Enric Casanovas (1924)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAl món, segons la meva manera de veure la qüestió, hi ha hagut dues menes d’escultura. L’escultura amb una intenció que s’atura en la forma, i l’escultura amb una intenció que se’n va més enllà de la forma. Aquesta darrera és la que els alemanys anomenen escultura expressionista. L’escultura que s’atura en la forma va trobar una solució perfecta i insuperable en la Grècia de Pericles. L’altra escultura, que és la que podríem anomenar romàntica, cristiana, no grega en una paraula, ha arribat a moments culminants de suggestió i d’emoció però no ha tingut mai la plenitud ni l’equilibri de l’escultura grega. Entre nosaltres viu avui dia un escultor, nat escultor per obra i gràcia de Les Tres Gràcies; aquest escultor és l’Enric Casanovas, potser l’únic, que conscientment o inconscientment segueix aquella orientació que a l’art escultòric varen donar-li els grecs de la bona època. La intenció de l’escultura d’en Casanovas s’atura en la forma, és una escultura anti-expressionista. I és que la forma bella té per si mateixa tanta quantitat emotiva que no necessita de l’expressió ni de l’esperit que anima la forma. En l’escultura grega i en l’escultura d’en Casanovas s’exalta la bellesa de l’animal, no la intensitat ni la gràcia de l’ànima. En Casanovas ha cercat un tipus de bellesa animal d’un sentit racial i puríssim que a mi em sembla perfecte. Ha sabut traduir a la pedra tota la tremolor i tota la dignitat d’aquesta forma externa, prescindint de l’expressió i de la intenció. En aquest sentit en Casanovas és un gran clàssic, i això és el millor elogi que jo sabria fer d’un escultor.