Ensenyaments de la jurisprudència
Ara tots ens fem creus que es demani per al Gendre el privilegi de declarar davant del jutge sense baixar del cotxe (per preservar la seva intimitat), però el jutge Garzón ha estat declarant, durant els judicis que aquestes últimes setmanes s'han celebrat contra la seva venial persona, investit amb toga i punyetes. ¿Eh que a vostè, lector/a sense dignitat institucional de cap casta, també li agradaria, el dia que l'acusin d'haver prevaricat (amb la reforma laboral, qualsevol assalariat tindrà dret a reclamar-se prevaricador), presentar-se davant de la justícia abillat amb aquesta roba venerable? Doncs no podrà fer-ho, perquè vostè, lector/a sense dignitat institucional, no és jutge. De la mateixa manera, el dia que l'acusin tampoc no podrà presentar-se a judici amb vestimenta cardenalícia, per la senzilla raó que vostè tampoc no és cardenal (i, encara menys, cardenala) de la Santa Mare Església. Si al final no som tots iguals als ulls de Déu, ¿com vol que ho siguem davant dels tribunals d'aquest món?
El del paràgraf anterior és la mena de raonament que un es pot construir a partir de les notícies que ens arriben, dia sí i dia també, sobre processos cèlebres. El cas del susdit Baltasar Garzón, sense anar més lluny, convida a fer-se l'opinió, raonablement estesa aquests dies, que en un escàndol majúscul com el de la trama Gürtel resulta que els corruptes en surten absolts mentre que l'únic condemnat és el jutge que investigava la cosa. Tanmateix, per poc que un es prengui la molèstia de llegir la sentència que inhabilita Garzón per exercir d'ara endavant el seu ministeri, s'adona que les irregularitats perpetrades per aquest home (manera elegant de dir que es va passar la llei per l'arc de triomf) expliquen a bastament la duresa del càstig que ha rebut. La unanimitat dels membres del Tribunal Suprem tampoc no convida a fer-se gaires il·lusions sobre el grau de puresa del màrtir que mitja opinió pública espanyola està intentant forjar a partir de la figura del superjutge defenestrat. Per si això no fos prou, a Catalunya hi ha memòria de la mena d'excessos i d'arbitrarietats que solia cometre Garzón, inscrita en les cicatrius físiques i mentals que encara avui arrosseguen molts independentistes del 92.
Tot plegat no treu la sospita que la carrera judicial de Garzón ha acabat en poc i brut no per culpa dels seus rampells justiciers, sinó per una entente gens cordial entre l'extrema dreta hispànica i els enemics gremials del jutge. Com no treu que tots ens esperem que el Gendre se'n surti net i polit en virtut, precisament, de la seva condició de Gendre. Aquesta sospita és la part obscura de l'onada de judicialització que patim, tan poc estimulant com una onada de fred bipolar. La part positiva és l'alliçonament que n'hauríem de traure: no n'hi ha prou que un culpable (o un innocent) ho sigui; també hi ha d'haver les proves que ho confirmin. Ja ho deia el dret romà: dura lex, sed lex . La santa indignació, ens agradi o no ens agradi, no hi pinta res.
