ABANSD’ARA

Entrevista amb el president Lluís Companys

De l’entrevista de Paul Ristelhueber (Beirut, 1910 - París, 1972) a Lluís Companys (el Tarròs, 1882 - Barcelona, 1940), publicada a la revista Vu (29-VIII-1936) i reproduïda a La Humanitat (16-IX-1936). Demà farà 78 anys de l’afusellament del president Lluís Companys. Refugiat a França, on buscava el seu fill malalt, va ser capturat per la Gestapo i entregat a Espanya.

En la semi obscuritat gelosament creada i mantinguda per finestres molt altes i estretes, els vitralls opacs i les pesades cortines de les quals preserven aquesta sala grandiosa del palau de la Generalitat del sol massa ardent d’un migdia català, podem veure relluir, sobre una taula llarga de fusta treballada, la primera bomba fabricada a les noves fàbriques de Barcelona per la defensa de la llibertat. Sota la mirada burleta de les gàrgoles que, des de fa 600 anys, observen els amfitrions d’aquest palau des dels seus ulls de pedra, una activitat de formiguer en un silenci d’església. Però dues portes s’obren i ens trobem davant del president Companys. D’una veu ardent a les entonacions febrils, ja ha entaulat la conversa, i ens autoritza a preguntar-li tot el que vulguem.

-¿Pensa, senyor president, que els rumors estesos a l’estranger segons els quals el govern republicà espanyol estaria, en gran mesura, sotmès a influències estrangeres tenen algun fonament? ¿Les reaccions de les masses, tant pel bàndol dels insurrectes com pel dels lleials, haurien estat les mateixes si Espanya hagués estat una bombolla totalment hermètica sobre la qual cap element exterior no hagués pogut tenir la mínima acció?

-Aquesta pregunta, senyor Ristelhueber, me l’han posada diverses vegades. Avui, la puc respondre encara amb més fermesa que fa un temps. Cada dia que ha passat des de l’inici de la Guerra Civil espanyola arrela més en mi la convicció que la reacció del poble ha estat, a casa nostra, purament espontània. Això és, a més, fàcilment explicable i intel·ligible per qui coneix la història i els problemes del meu país. Els esdeveniments que estem vivint no podien no haver-se succeït. I el seu origen és tan natural, pur, que, per explicar-los, no cal anar a cercar una explicació fora d’Espanya: a casa nostra hi ha tres institucions profundament odioses amb les quals el poble, cada any, està més indignat. He anomenat el clericalisme, el militarisme i el latifundisme. Veieu, aquests són tres vicis inherents a la història del nostre país i que, fins ara, res no havia pogut anihilar, ja que mai no havíem conegut la veritable revolució política, tan sols pronunciaments. Quan, fa unes quantes setmanes, l’exèrcit s’ha posat en moviment contra el poble, finalment aquest s’ha despertat. I el despertar del poble és terrible. No podem dir que les masses s’hagin posat en moviment: pròpiament han “sorgit”. [...]

Més continguts de