Publicitat
Publicitat

Enyorança de Suárez

El pragmatisme és la manera d’actuar que es fixa en les conseqüències pràctiques dels fets. Una opinió possiblement poc compartida és que són els polítics pragmàtics els que fan la feina, els que resolen els problemes. Per ser un pragmàtic cal tenir la ideologia justa, és a dir, no massa, i per tant no creure en grans principis o en veritats transcendents. El pragmatisme és més a prop de l’escepticisme que de la creença.

Leopoldo Calvo Sotelo deia d’Adolfo Suárez: “ Ha leído poco". Per a ell, d’intel·ligència aguda, de cultura extensa i de formació exquisida i elitista, amb un sentit de l’humor profund i a voltes desconcertant, dir això de manera directa era una certa desqualificació. Reconeixia, però, que Suárez tenia la intuïció i l’instint que diferencia les persones que estan tocades per l’alè de la genialitat.

Suárez era un pragmàtic. La seva limitada cultura li feia no tenir referències, però no en necessitava: intuïa què era el que calia fer en cada moment. ¿Era la tensió de les crisis el que li donava força?

El pragmatisme, per ser fructífer, necessita valentia, no estar limitat per les circumstàncies i els entorns, saber renunciar al futur si la decisió és equivocada, no estar condicionat per preservar la posició pròpia.

Suárez va passar de ministre secretari general del Movimiento a portar la democràcia a Espanya, va fer el més difícil sabent que això li suposaria morir políticament, que és en definitiva el que va succeir, però va fracassar a l’hora de crear un partit de centre en un país que valora molt els extrems i poc la moderació... Era inevitable i es diria -qui ho pot saber?- que ho intuïa, però no per això va deixar de fer-ho. Totes les revolucions, en la mesura que suposen canvis profunds, maten els seus líders...

Hi ha tres moments de la vida de Suárez en què, per aconseguir el que havia de fer, va necessitar una especial intel·ligència i una gran dosi de coratge: el reconeixement de la Generalitat i l’arribada del president Tarradellas; la legalització del Partit Comunista, i l’enfrontament amb el rei per apartar el general Armada per evitar que fes el que va acabar fent, i, finalment, forçar que els colpistes fossin jutjats. Al Consell de Defensa Nacional després del 23-F li diu al cap de l’estat major, el general Gabeiras: “ General, detenga a Armada ”. El general, pres pel pànic, mira el rei amb el dubte i la súplica als ulls... “ General, no mire al rey, míreme a mí, detenga a Armada ”.

Patim un enfrontament entre Catalunya i Espanya focalitzat en el conflicte entre la Generalitat i el govern central. Necessitem un pragmàtic al govern d’Espanya. No cal que tornem a parlar de si som una nació o no; els catalans ho sabem, no ens cal que ningú ens ho deixi dir, i per als espanyols tant se val, perquè els és igual. No cal que comencem un llarg procés per aprovar una nova Constitució perquè el que necessitem és flexibilitat per interpretar l’actual...

Sembla inexplicable que un problema que té una solució fàcil -no cal descriure-la perquè tots la sabem: finançament, Agència Tributària, infraestructures bàsiques, llengua, cultura i ensenyament, i garantia verificable de compliment del que es pacti- faci tremolar les columnes del temple de la pàtria.

És per això que necessitem un pragmàtic que valori no el compliment de la llei sinó què es guanya i què es perd amb l’aprofundiment del conflicte actual, i que estigui disposat a córrer el risc de perdre les properes eleccions a Espanya si això permet sortir de l’atzucac en què estem, perquè, ¿què és més important: guanyar-les o fer que tots puguem continuar convivint?

Les sessions del Parlament de Catalunya dels dies 6 i 7 de setembre van ser complicades. S’ha acusat els independentistes de fer abús de la seva majoria per aprovar unes lleis que l’oposició constitucionalista volia evitar; el Sr. Coscubiela va dir que no volia que els seus fills visquessin en un país que era tan poc democràtic com aquests fets demostraven... Però no es pot esperar que no fossin complicades tenint en compte la transcendència i urgència del que es discutia i votava. ¿Algú pensa que el Congrés Continental del 2 de juliol del 1776 a Filadèlfia, que va aprovar la declaració d’independència de les tretze colònies americanes, va ser pacífic i ordenat?

Thomas Jefferson va dir el 29 de novembre del 1776: “A l’Imperi Britànic no hi ha cap home que estimi més de cor la unió amb la Gran Bretanya que jo. Però, pel Déu que m’ha creat, deixaré d’existir abans de cedir a la relació que proposa el Parlament britànic, i en això crec que parlo dels sentiments d’Amèrica”.

Aquells moments eren èpics i els presents no tant, però ¿quants catalans pensen ara el mateix? Si Jefferson va ser un impulsor de la independència americana, ¿va ser perquè no li van deixar sortida...? Necessitem un pragmàtic generós i valent com ho va ser el president Suárez, a qui, com sempre fa Espanya, no han reconegut la seva grandesa fins després de la seva mort.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT