Enyorança de la imperfecció

El 22 de març de 1811 Morris, Rutherfurd i DeWitt, comissionats urbanístics de Nova York, proposaven la famosa quadrícula que encara avui configura Manhattan. Conegut com a traçat hipodàmic, va estar inspirada en l’antiga Grècia i va ser visionària per a l’època, tot i que com sovint passa -també va passar amb l’obertura al mar de Maragall- va provocar moltes protestes socials. La quadrícula ha donat peu, segons Koolhas, a “la insospitada llibertat de l’anarquia en tres dimensions” que avui és Nova York.

Molts quilòmetres més al sud del continent americà, i més d’un segle després, concretament l’any 1956, començava la construcció de la ciutat de Brasília. L’urbanista Costa, l’arquitecte Niemeyer i el paisatgista Burle Marx van ser els encarregats de dissenyar-la. Al contrari del que havia passat en el cas de Manhattan, el disseny de Brasília va ser molt celebrat. En forma d’avió, la ciutat dissenyada per ser la nova capital del Brasil estava pensada al mil·límetre. La combinació de necessitats públiques i individuals, institucions i habitatges... Feta i impulsada durant el mandat del president socialista Kubitschek, la ciutat va ser qualificada pel mateix André Malraux com la “ciutat de l’esperança” per la intenció igualitària del seu disseny, que volia eliminar les classes socials.

Fa un dies, Joan Clos, probablement el català més internacional, explicava que l’urbanisme és un dels reptes més importants que tenen els països emergents, i s’exclamava: que poc que n’hem après, en general, de fer ciutats! Reflexionava al voltant de fer ciutat com a espai de llibertat, creació i convivència, i parlava d’aquests dos exemples, Manhattan i Brasília.

La quadrícula avorrida i socialment contestada de Manhattan ha permès que al llarg de dos segles la ciutat imperfecta absorbís tot el que ha vingut i era imprevisible. Dels primers cotxes al trànsit massiu fins a la bicicleta. Del colmado al gran supermercat fins a la botiga especialitzada. Del sastre i el sabater a la botiga Apple. La incorporació massiva de la dona al mercat de treball i els canvis a la llar. De la recollida d’escombraries al reciclatge, la reutilització... Manhattan, una quadrícula avorrida que permet que tot s’hi adapti, que tot hi passi. L’urbanisme facilitador com a eina que permet que la ciutat continuï sent un repte polític permanent i un interrogant constant.

El disseny perfecte de Brasília, en canvi, ha tingut uns problemes d’adaptació enormes. Mala mobilitat, poca flexibilitat, mala potencialitat. Com que els canvis en la manera de treballar, conviure i desplaçar-nos no es van preveure, ara simplement no funcionen en una ciutat pensada per a uns altres temps. L’urbanisme conceptual, com a finalitat, que impedeix la ciutat com a plataforma perquè les coses puguin ser.

Sóc conscient que potser és una pirueta conceptual, però no vaig poder evitar, mentre em parlaven de Brasília i de Manhattan, pensar en Catalunya. Salvant honroses excepcions, com l’avui menyspreada LEC- que tothom, començant pel Govern, ha intentat ideologitzar-, recordo poques lleis al Parlament, pocs debats públics i encara menys programes electorals que trobin la seva inspiració en el model Manhattan versus el model Brasília. Entre l’avorriment de dissenyar polítiques que deixen ser el que hagi de venir, que actuïn de plataforma d’eines, i la contundència de dissenyar les polítiques “definitives”, allò que anomenem “solucions”, el nostre debat polític està alarmantment esbiaixat cap al segon. Des de quin és el disseny perfecte d’un estat a la política industrial que aposta per uns sectors concrets en lloc d’articular unes potencialitats. Els partits, tots, primen l’emocionalitat de l’objectiu final per sobre de la grisor de l’eina. Es pensa en vertical en lloc de pensar en horitzontal.

Uns dies després d’aquesta conversa sobre Brasília i Manhattan, i passada la digressió que aquesta xerrada m’havia suggerit en relació a la política catalana, llegia l’informe que ha fet el Cidob sobre els 10 temes que marcaran l’agenda del món aquest 2016. I tampoc aquesta vegada vaig poder evitar pensar en Catalunya. No tan sols perquè cap dels temes citats tenen presència en el debat públic, sinó també perquè, a més a més, el nostre biaix de pensament vertical impedirà que aquests canvis, quan inevitablement arribin, trobin el seu lloc o el seu encaix.

Més continguts de