Escombra, negre
en el magnífic canal Historia programen un documental del combat de boxa a Manila entre Cassius Clay (posteriorment Muhammad Ali) i Joe Frazier. Recorde el llibre que sobre aquell combat va escriure Norman Mailer, Rey del ring , el va titular, una petita obra mestra de seixanta o setanta fulls, del qual John Updike digué que el que més el sorprenia de Mailer és que alhora podia ser el millor i el pitjor dels escriptors. Bé, coses del gremi.
Entenc el rebuig que la boxa provoca en molta gent, però deixem els prejudicis de banda i examinem les connotacions polítiques i socials que, com en el cas del futbol, hi ha al voltant d'aquest esport. Personalment, és l'aspecte que més m'ha interessat. Clay era un mestre marcant les pautes abans d'un gran combat, que s'anomenaven "Combats del segle". Contra Frazier, negre com ell, va aconseguir tornar-lo blanc, que la població negra el veiera com el representant de les classes dirigents nord-americanes i a ell com el líder que defensava els drets civils dels ciutadans de raça negra. No tinc al cap la llista de directors de cinema que basaren l'argument en la boxa, però Martin Scorsese i John Huston filmaren dues obres mestres, per bé que des d'angles diferents. Les recomane: Toro Salvatge i Fat city .
Un exemple polític de la boxa, entre d'altres, als Estats Units, fou el combat entre Max Schmeling i Joe Louis. Hitler envià Schmeling a disputar el ceptre mundial dels pesos pesants a Louis, per demostrar la superioritat de la raça ària. Tots els blancs nord-americans es posicionaren a favor de Louis, quan per norma estaven en contra dels negres. Louis va perdre el combat. Els blancs s'indignaren. En el segon combat, Joe Louis va derrotar Schmeling al primer assalt. Els negres isqueren dels guetos a celebrar-ho, els blancs es mostraren satisfets. Setmanes després, en una entrevista, Joe Louis va declarar que ho havia fet per ell, per amor propi. El negre Joe Louis ha estat considerat com un dels millor boxadors de la història. De vell, a Louis, arruïnat, els blancs el contractaren perquè escombrara el Madison Square Garden.
fermí puig és un tio esplèndid, generós i bon tertulià. Els amics es trien, els coneguts no, però jo els salude a tots. Un dels motius de satisfacció de pujar a Barcelona és veure'l. El Barça i la literatura és un dels nostres temes predilectes. Quan trobem un llibre interessant ens el recomanem amb entusiasme. També ens intercanviem opinions d'autors que ens agraden però que han badat a fi d'evitar-nos lectures insatisfactòries. Així que jo acabe la primera redacció d'una novel·la la imprimisc, l'enquaderne i li la done a llegir, perquè n'opine i contraste els canvis de la primera escriptura fins a la definitiva.
Si ell m'explica els secrets de la cuina jo li mostre com es cou la cuina literària: el trajecte des de l'estómac (l'ansietat del primer escrit) fins a la resolució posterior on impera el domini del cervell. Fermí és un home interessat i identificat pels fenòmens de la societat valenciana. Em fa multitud de preguntes que jo li responc. La definició del que és un amic és complicada. Durant anys n'he tingut alguns convençut que ho eren. Aquí, el temps actua inexorablement. Fermí i jo passem mesos que ni tan sols ens telefonem; tanmateix quan ens comuniquem és com si ho haguérem fet el dia anterior (i quan ens trobem ens saludem amb l'efusivitat de dues persones que han passat anys sense veure's).
no sé quines eleccions (potser a principis del 2000 o un poc abans) em telefonen des del Bloc que necessiten candidats als pobles. Com que en el meu ja n'hi ha un, en busque un altre per a Llocnou de la Corona (Poblenou), una pedania d'Alfafar. Vaig al casinet i veig Sebas, el Roget, jugant al parxís. Li dic: Dóna'm el carnet d'identitat. Immers en la partida me'l dóna d'esma. Faig dues còpies i les envie per fax a la seu del Bloc. Roget, vas a ser alcalde de Poblenou. Es descollona. Acaba la partida i fem una volta per la pedania: dos carrers, un d'entrada i l'altre d'eixida. Vint electors, si fa no fa. Ens desplacem fins a l'ajuntament, local que també és llar de jubilats. Preguntem pel pressupost. Quinze milions de pessetes. ¿Hi ha terme per construir? Si voleu construir la plaça... No tenen ni un pam de solar. Com que som dos paios honestos diem als jubilats que amb el pressupost celebrarem unes festes de colló de mico: la vedet Rosita Amores, orquestres, paelles... Au, ja hem fet el míting. Resultat electoral: ni un vot. ¿Què pretenien, que els asfaltàrem els dos carrers i els posàrem il·luminació?
