Esgotament

Els darrers dies sento constantment la mateixa frase, repetida per persones de molt diverses opinions: ja n’hi ha prou! Ho diuen els manifestants que tallen les carreteres i les persones que pacientment fan cua a les autopistes, els que estan en desacord amb les presons preventives, els empresaris, els sindicats, els que no poden dir el que pensen, els que són insultats per Twitter, sigui quin sigui el sentit de l’insult. I les persones que no poden dormir, que no poden concentrar-se, que perden amics o parents, que s’enfronten a membres de la família. I també aquells que s’han quedat sense aixopluc perquè no es reben les subvencions habituals, o les empreses, cooperatives i associacions que perillen pels mateixos fets. Fins la senyora Arrimadas, que representa molts votants, ho diu. Catalunya ha entrat en la fase d’esgotament, una fase perillosa per als moviments socials, perquè ja no hi ha direcció, ni full de ruta, ni marge per a la comprensió, la tolerància o la paciència. Només hi ha esgotament.

Moltes persones semblen ser-ne conscients, tant en el bloc independentista com fora. Sentint diumenge al vespre el president del Parlament, en aquest moment l’única autoritat política representativa del conjunt de la societat catalana, em va semblar detectar aquest mateix cansament, i, alhora, el suggeriment d’una via de sortida. La proposta d’un gran front contra la repressió que abastés no solament la majoria de partits polítics sinó fins i tot moltes institucions civils em sembla una gran iniciativa; amb, com a rerefons, la possibilitat apuntada d’arribar a constituir un govern de coalició ample que permeti superar aquest moment, reordenar les prioritats socials, econòmiques i polítiques, i encetar una nova etapa de reconstrucció de complicitats i vincles. És allò que es va fer a l’inici de la Transició, això sí, amb un president que era un gat vell de la política, i que havia sabut esperar 40 anys per si arribava el seu moment. El seu moment va arribar, i això va permetre un salt endavant indubtable de la societat catalana.

La setmana que acaba va semblar que es podia avançar en aquesta direcció, liderada per ERC, i les posicions dels comuns, mirant de donar forma a la idea, i fins i tot del PSC, permetien esperar-ho. Però el boicot va sorgir immediatament. Amb una crítica ferotge de qualsevol intent per part dels partits unionistes, òbviament, però també amb bastons a les rodes d’alguns dels independentistes. Junts per Catalunya no admet que baixi la tensió; desitja sumar els comuns, però per prosseguir amb el seu intent, no pas per frenar-lo. Tampoc la CUP, esclar; a la CUP li podem demanar moltes coses, perquè demostra coherència i fermesa, però mai podem esperar-ne ni moderació ni prudència; assumeix el paper de punta de llança, d’avantguarda revolucionària, i, amb els seus quatre vots al Parlament, s’ho pot permetre; es troba en una situació privilegiada per esperonar i radicalitzar sense haver d’assumir altres conseqüències que, potser, la repressió personal. Una situació molt diferent de qui té la responsabilitat de formar govern i de trobar solucions per sortir de l’atzucac en què ens trobem ara.

I és en el plantejament de Junts per Catalunya -probablement ni tan sols del PDECat- on rau l’obstacle principal. Puigdemont i els seus segueixen enrocats en una posició idealista decidida a negar les condicions reals. Ho poden fer perquè tenen 34 diputats i la impossibilitat de majories alternatives. Per quina raó en dic idealista? Perquè suposa que amb una construcció d’idees n’hi ha prou per doblegar la realitat. Malauradament per a ells, i per a Catalunya, es troben davant un Estat que no fa cap cas d’aquest tipus de joc: utilitza la força i prou. En el fons, dues posicions similars: tinc raó, s’ha de fer el que jo vull, i d’això en dic democràcia. Posicions insostenibles: ni s’ha demostrat mai que hi hagi majoria independentista a Catalunya ni l’Estat es comporta democràticament quan ignora els drets i la voluntat d’una gran part de la població catalana i forçar tots els mecanismes per aguditzar la repressió. Però arribats a l’enfrontament, quan els arguments ja no serveixen, és evident qui té les de guanyar. La tàctica que sembla utilitzar Junts per Catalunya, tibar la corda al màxim tot esperant que sigui l’Estat que es trenqui, no és sinó una il·lusió més, que probablement acabarà portant-los a la marginalitat política. El PP està desgastat en molts aspectes -els seus errors i corrupcions són gravíssims-, però l’estat espanyol té corda per estona, i alimentar l’escenari d’una caiguda ràpida torna a ser un miratge que no resisteix cap anàlisi.

Només queda la gent, corrent d’una carretera a l’altra, rebent cops de porra, fent el que calgui per no perdre l’esperança. És hora que tots plegats ens donem un respir i evitem haver-nos d’enfrontar a mals majors.

Etiquetes

Més continguts de