A Espanya ara li toca perdre

Els estats d'ànim també són col·lectius. La crisi està castigant Espanya, el prestigi i la imatge del país han caigut en picat. Els estrangers amb qui parles es compadeixen de tu: "Què, com esteu?" La premsa internacional en fa mofa o en fa sang, dia sí i dia també, sense contemplacions. La pressió és aclaparadora. Els catalans i Catalunya no ens escapem d'aquest estigma. Al contrari, fins i tot n'hi ha que ens assenyalen directament amb el dit: sou els que teniu més deute, sou una part gran del problema. Estem atrapats en la derrota. Ho vulguem o no, formem part del drama. Tot això, tota aquesta incertesa i debilitat, aquesta mala premsa, s'ha instal·lat en l'ànim de la gent, en les empreses, en la política, arreu. Anem de cap cap a una depressió col·lectiva. I se sentin més o menys identificats amb el país, els esportistes que aquests dies competeixen als Jocs Olímpics per Espanya no són aliens a aquesta sensació de perdedors. Es veuen afectats pel clima enrarit i de derrota que es viu a l'Estat, per la llosa que pesa damunt la pell d'un brau que ha perdut la força i el glamur. El toro està tocat de mort. I quan de fora et veuen tocat, és més difícil sortir-te'n. La mirada dels altres condiciona. Molt. El pobre resultat al medaller olímpic és un reflex del final del miratge espanyol. A Espanya li toca perdre. Ara hem de decidir què li toca a Catalunya.