L’Espanya de Mijas

Sembla que els defensors de la DUI no van ser els únics que van pecar d’ingenus

QUIXOTS. A la localitat de Mijas (Almeria), el PSOE i Ciutadans han subscrit un acord de govern que té com a primer punt la defensa de la unitat d’Espanya i l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. És una anècdota, sens dubte, tot i que Mijas té més de 80.000 habitants i un 16% d’atur, entre altres problemes. La resolució del nou Ajuntament entronca amb certa tradició quixotesca de la política espanyola, que s’identifica amb aquell alcalde de Móstoles que, el 1808, va declarar la guerra directament a Napoleó. Però sobretot té a veure amb un fenomen especialment acusat a l’Espanya central i meridional, que és el de la catalanofòbia, i amb el seu ús irresponsable per part del partit que millor representa el populisme i el patrioterisme a l’Espanya actual, que és Ciutadans. La deriva del partit d’Albert Rivera, competint en el podi del nacionalisme espanyol amb el PP i Vox, ha propiciat episodis ridículs com el de Mijas. Però, a més, està tenint efectes importants en la política espanyola, ja que obliga el PSOE a mirar cap a l’esquerra a la recerca d’aliats.

DE CARRERAS. El gir estratègic de Ciutadans s’ha vist castigat amb una pluja fina de desercions que ha culminat amb l’estripada de carnet de Francesc de Carreras, un dels fundadors del partit i possiblement el més influent dels seus ideòlegs quan, fa més de deu anys, el partit es presentava com a “antinacionalista” i lluïa aires de centreesquerra. De Carreras considera (potser amb alguns anys de retard) que Albert Rivera ha caigut en la trampa de voler encarnar el nacionalisme espanyol, a diferència del PSOE i el PP, que, segons ell, no són partits nacionalistes sinó “nacionals”, una diferència que té a veure, suposo, amb convocar un referèndum d’autodeterminació o bé enviar la policia a reprimir-lo a cops de porra. El catedràtic afirma també que Ciutadans no hauria d’haver pactat amb Vox, de la mateixa manera que no ho fa amb ERC o JxCat (que, al seu parer, deuen significar el mateix). És a dir, que De Carreras no ha cedit ni un mil·límetre en els seus plantejaments espanyolistes, i malgrat això la militància a Ciutadans se li ha fet insuportable. És possible que el seu gest suposi un pas important en el camí del partit taronja cap a la marginalitat en la política catalana.

MONCLOA. Rivera creu -o li han fet creure- que pot ser el líder de la dreta espanyola i arribar a la Moncloa quan Sánchez defalleixi. Això no entrava en els plans del PSOE, que ja va arribar a un acord de govern amb Ciutadans el 2016, avortat per falta de majoria, i ara l’hauria volgut repetir per no haver de dependre de Podem. En el rerefons d’aquest temor hi ha, com sempre, la qüestió catalana. Sánchez va donar com a argument que no volia un vicepresident que parlés de “presos polítics” i que posés pegues si calia tornar a aplicar el 155. Per sort per a ell, Pablo Iglesias passa per un moment tan baix que sembla disposat al que calgui -inclòs el seu propi pas al costat- per entrar al govern espanyol. L’Espanya de Mijas sembla imposar-se a l’Espanya diferent, plural i dialogant que els dirigents de Podem, i dels comuns a Catalunya, creien albirar en un horitzó imaginari. Sembla que els defensors de la DUI no van ser els únics que van pecar d’ingenus. I així, el dinosaure del Procés continua allà, condicionant la política espanyola i posant en evidència la petitesa dels seus líders, que ja veuen Catalunya com un argument electoralista, un boc expiatori o, en el millor dels casos, un problema crònic que cal suportar amb resignació.

Més continguts de