Espanya i les Nostres manies

Aviat farà trenta anys del 23-F i al novembre, quaranta de l'Assemblea de Catalunya. Potser el jibaritzat Memorial Democràtic celebrarà l'efemèride. O potser no. L'Assemblea va fer fortuna amb el lema "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia", crit rupturista que va acabar donant peu a una Transició pactada: l'amnistia també va beneficiar exfranquistes i l'autonomia va derivar en el cafè per a tothom que tant insomni ens ha portat.

Catalunya ha viscut amb llibertat, sí. Però en vol més. Pujol, que sempre ha anat a la seva -no va participar en l'Assemblea-, acaba de posar el punt final a aquest autonomisme negociador que ell mateix ha protagonitzat. A Pujol, que no oblida l'afer Banca Catalana, no li deu haver fet gràcia el setge a les caixes, tot i que al final potser en surti el gran banc que un dia va somniar. L'expresident creu que des de Madrid de nou ens estan removent massa el pati: llengua, escola, caixes...

Cada país té les seves manies. Aquí podem engolir en deu anys més d'un milió d'immigrants, i benvinguts siguin. Ara bé, que no ens toquin certes coses: per exemple la xarxa escolar integradora, amb immersió lingüística inclosa, segurament el millor llegat d'una Assemblea i una classe política que van tenir força i habilitat per cohesionar la societat, però que van sentir-se dèbils per canviar Espanya. El millor homenatge és donar-los la raó: ni llavors es podia canviar Espanya ni ara tampoc.