Espanya eterna

En el principi va ser Espanya. Després va venir la resta. Vull dir la creació i tot això. Espanya va ser, i Déu Nostre Senyor en va estar tan content que va decidir no repetir-la enlloc més. Aleshores es va arremangar i va començar amb la llum, els oceans, els continents. Com tan bé assenyalen els bisbes espanyols, tots ells formats en la compassió, la veritat i el dogma incorruptible de la fe, Espanya és un bé moral i un bé diví. D’aquí la inquebrantable unitat espanyola, i el destí universal, que la converteixen en un àtom conceptual: la seva destrucció comportaria una explosió de dimensions inconegudes, fatal; una destrucció de valors sagrats que deixarien el món en el no res, en l’espai sideral, en la foscor. Atesa l’aportació seminal de l’espanyolitat a l’ésser espiritual i material de l’ésser humà i, per extensió, de l’Univers (material i immaterial), Espanya és indestructible.

Atenció, no només els bisbes catòlics defensen la unitat sagrada d’Espanya. També els més recalcitrants ateus. Sentint parlar presidents de govern, alcaldes, ministres, reis, subsecretaris, directors generals, periodistes, tots ells agnòstics i postdemocràtics, de la necessària unitat d’Espanya, és senzill arribar a la conclusió que Espanya com a tal és un concepte unívoc, teleològic, rodó i perfecte.

Com és conegut de tothom, alguns defensors de la teoria del Big Bang, em refereixo als seriosos, afirmen fervorosament que el punt inicial del Bang va ser Madrid. En concret la Puerta del Sol, al quilòmetre 0 de les carreteres hispàniques. El Bang va arribar al ritme dels tambors dels passos de la Setmana Santa sevillana, articulant geografies diverses en el trencaonades ( rompeolas ) de les Espanyes i del món, que és Madrid.

Més enllà de teories passatgeres, la creació va anar fent el seu curs. Pel bé de la humanitat, Espanya ja hi era. Les darreres captacions fetes de les radiacions còsmiques de fons, allò que a vegades és referit com l’eco de la creació, perceben sons, veus, senyals que, indiscutiblement, són en espanyol. Els dinosaures que la campaven per terres peninsulars, pels llocs preservats per la sensibilitat cultural de clàssics victorejats darrerament pels carrers d’Andalusia, i que aviat ho seran per la resta de l’Estat, Catalunya inclosa, com els generals Millán-Astray i Queipo de Llano, van tenir la sort de ser dinosaures espanyols. Els dinosaures d’altres contrades no eren res, no tenien referents, no sabien com ubicar-se a la Terra, i d’aquí la seva desaparició prematura.

Espanya, ho diu el bisbe Omella en la darrera carta publicada al Full Dominical, és víctima de polítics que no busquen el bé comú. Víctima dels populismes, diu encertadament, que només busquen mantenir el poder contra la voluntat del poble, o arribar-hi excitant-ne les més baixes passions. Per això el pastor catòlic de Barcelona ha optat per deixar que alguns dels seus feligresos, dels pocs que li resten, que en aquests moments fan vaga de fam a la presó de Lledoners i que són de missa setmanal, s’hi acabin podrint. Abans espanyols ateus que catòlics independentistes! L’Espanya eterna que Omella defensa activament no es pot plegar davant de mals catòlics que són a la presó: posen en dubte pacíficament (què deu amagar tanta pau i tanta ànsia de llibertat!) la unitat sagrada d’una Espanya que ja hi era quan Déu va decidir posar en marxa la nostra vall de llàgrimes. ¿Plegar-se davant dels milions de catalans que demanen el dret de votar per separar-se d’Espanya? Què s’han cregut? O, pitjor, en què han cregut? Em solidaritzo per tant amb el senyor bisbe i la seva coherència: el mateix dia que començaven la vaga de fam, en comptes d’anar a la presó de Lledoners, anava a visitar pessebres, tal com mana l’Evangeli.

Mentrestant, en alguna ciutat espanyola tornàvem a sentir com se situava la unitat d’Espanya al nivell del dogma de la virginitat de la Mare de Déu. Cal anar posant les coses a lloc a Espanya, i de mica en mica ho aniran aconseguint. Serà així com tots els que portem de grat o per força el carnet d’identitat espanyol a la butxaca ens n’enamorarem de cop, il·luminats per la força del cop del misteri hispànic. Els bisbes ho tenen clar: la veritat es defensa a cop d’exclusió. Només així ha estat possible fer avançar la fe, la fe espanyola, que vol dir catòlica i fonamental. Els polítics espanyols, no importa el color polític, els imiten, i fan bé.

Nosaltres, els catalans, anem-nos posant llacets i anem fent Consells per la República: l’Espanya eterna, la de la reconquista i Don Pelayo, no està disposada a deixar-nos anar. Que la vaga de fam dels nostres polítics ens faci més forts i més dignes. Però sobretot, més intel·ligents.

Més continguts de