L’Espanya fracturada?

Un retret que s’ha fet constantment a l’independentisme és el d’haver causat una fractura dins la societat catalana. Aquesta idea s’ha intentat magnificar fins a l’absurd, afirmant que les famílies es trencaven, que hi havia violència i persecucions contra la ciutadania no independentista, que els infants castellanoparlants eren atacats, que la situació era pitjor que al País Basc amb ETA, etc. Tot això òbviament no és cert, i menys en aquests termes forassenyats. El que hi ha hagut dins la societat catalana, i hi ha, són dues postures fortament discrepants sobre la relació que ha de tenir Catalunya amb Espanya: a grans trets, els partidaris de la independència i els defensors de continuar formant part de l’estat espanyol (dos grups que no són homogenis, sinó que contenen, cadascun d’ells, múltiples gradacions i formes d’expressió).Dues postures fortament discrepants, però això no vol dir confrontades de manera irreconciliable, i encara menys violenta. Simultani a la discrepància, l’observador extern hi trobarà un consens de l’entorn del 80% (d’acord amb les dades que es donen per bones) sobre la manera de dirimir aquesta discrepància: convocar la ciutadania a votar en un referèndum legal i acordat amb l’Estat. En lloc d’això, de moment l’independentisme ha celebrat un referèndum no acordat, al qual l’Estat ha respost amb violència policial i amb la judicialització de la política.

La violència i l’ús impropi de la justícia són formes de repressió comandades des dels sectors dretans i ultradretans de la societat i els poders públics espanyols, acostumats a manar no des del franquisme, sinó de molt abans. Ara apunten (mai més ben dit) contra un govern d’Espanya que perceben com a hostil, i no ho fan demanant cap referèndum ni amb cap altra proposta democràtica i pacífica. Ja hem vist alguns episodis amb individus amenaçant o agredint amb armes de foc la imatge de Pedro Sánchez i altres membres del seu govern. Són exactament el mateix tipus d’individus que vam veure amenaçar o agredir, també amb armes de foc (incloent-hi un tanc), la imatge de Carles Puigdemont i altres membres del seu govern. Tant des de l’opinió publicada com des dels tribunals (quan hi han arribat), les amenaces contra independentistes s’han despatxat com a bromes o exercicis de la llibertat d’expressió. És d’esperar que passi una mica el mateix amb els que amenacen Sánchez o Iglesias (amb l’única diferència que ara l’esquerra espanyola s’escandalitza, i quan es tractava de catalans no s’escandalitzava gens).

L’observador extern pot endur-se impressions sobre la política i la societat espanyoles. Dos blocs: els que voldrien reformar l’estat espanyol (Podem, una part del PSOE) i els que el volen mantenir tal com està o fer-lo retrocedir a paràmetres predemocràtics (PP, Vox, Ciutadans, l’altra part del PSOE). Una inquietud: la permissivitat amb els personatges que fan bromes amb armes de foc pot arribar a dur algun disgust seriós. I una pregunta: això no s’acosta bastant a l’esquema d’un país fracturat?