L'EDITORIAL

Algun dia Espanya girarà full de debò al franquisme?

Fins que la dreta del PP i Cs no renegui obertament del llegat de la dictadura no serà possible una normalització i reconciliació plenes 

EDITORIAL
EDITORIAL

Han passat 80 anys des de l’inici de la Batalla de l’Ebre, el gran episodi bèl·lic final de la Guerra Civil. Vuit dècades després la majoria de víctimes segueixen sepultades en el silenci i l’anonimat. Avui els donem veu a l’ARA perquè és una vergonya que encara estiguem així. ¿Com pot viure un país amb aquesta amnèsia col·lectiva? Molts dels mals del present hi estan relacionats. Si al principi de la democràcia, quan tocava, la societat espanyola hagués fet memòria –no amb afany revengista, sinó tot el contrari: per segellar la reconciliació– d’aquell enfrontament fratricida i de la posterior i sagnant dictadura, avui no hauríem de veure com el llegat ideològic i físic del franquisme segueix tenint una presència pública amb tota la impunitat. És un recordatori infame que manté obertes les ferides. No és admissible que, en ple segle XXI, hàgim de presenciar, impotents, concentracions de braços alçats exigint que no es toqui el Valle de los Caídos, monument a la glòria del dictador que es va aixecar en armes contra un govern legítim i que va atemorir Espanya durant quatre dècades. Mentre la seva figura i els seus nostàlgics resten intocables, milers de famílies de víctimes anònimes encara no han pogut trobar ni sepultar els seus morts. Espanya té el trist rècord de ser, després de Cambodja, el segon país del món amb més desapareguts. Per què?

Perquè la dreta del PP –i també de Cs– ha boicotejat sistemàticament les iniciatives de memòria històrica. Amb el nou líder Pablo Casado sembla assegurada aquesta incapacitat dels populars de rebutjar obertament el franquisme. I pel que fa al PSOE, tot just ara, arrossegat per Podem i l’independentisme català, comença a posar-s’hi. Sempre s’han quedat a mitges. Val més tard que mai. Perquè fins que Espanya no giri full de debò al franquisme, fins que no renegui d’aquell règim criminal i no accepti la taca negra amb totes les conseqüències, demanant perdó a les víctimes i fent justícia, la normalització i la reconciliació no seran plenes.

Òbviament han passat moltes coses, portem quatre dècades de democràcia, l’Estat forma part d’Europa, hi ha hagut un canvi generacional, una modernització, un perdó... Però com que tot s’ha construït damunt l’oblit i el silenci, alhora es mantenen simptomàtics tics de tolerància amb el que va fer i va representar la dictadura, i tics d’intolerància amb la diferència i la crítica, especialment amb la diferència cultural i nacional que representa Catalunya, però també la diferència ideològica de l’esquerra radical. En part, l’independentisme és també conseqüència d’aquesta incapacitat d’Espanya de canviar, de renunciar d’una vegada per totes al franquisme i d’honorar-ne les víctimes.

Més continguts de