OPINIÓ
Portada 05/01/2015

Espanya no és Grècia (o sí?)

3 min

Les eleccions que d'aquí a un parell de setmanes se celebraran a Grècia ocupen gran part de les reflexions polítiques d'aquest inici d'any. Syriza, la formació liderada per Alexis Tsipras, encapçala el rànquing d'intenció de vot segons totes les enquestes, encara que estigui per veure com es concreta realment aquest suport i si disposarà de força parlamentària i política suficient per portar endavant les seves propostes, contràries a les directrius d'una troica que ja ha començat a llançar les seves amenaces.

Grècia és, ara per ara, un país intervingut, al qual varen imposar un govern tècnic desastrós i unes mesures draconianes que l'havien de fer, mitjançant devaluacions, un lloc atractiu per invertir i produir. No obstant això (oh, sorpresa!), els rescats tenien únicament un propòsit financer (el deute grec és en bona part en mans de la banca alemanya) i de nou els grans gurus s'oblidaren de l'economia real i, lògicament, de la ciutadania. No hi havia cap pla més enllà de controlar el dèficit i garantir el pagament del deute, ningú no va pensar en els treballadors, en el consum intern o en les necessitats bàsiques d'una població empobrida. De fet, les retallades que hem patit a Espanya són una broma devora la destralada que han rebut la majoria dels grecs; uns grecs castigats fins a l'extrem que després d'anys de receptes 'neocon' giren els ulls a una Syriza que promet una manera diferents de fer les coses, començant per l'auditoria i la reestructuració d'un deute inassumible.

I, clar, els mercats tremolen. I amb ells, l'establishment polític que hi va aparellat i que ha desenvolupat el conegut ventall de mesures, "impopulars però necessàries", seguint unes directrius clares i per res democràtiques. Ja he comentat en alguna ocasió el missatge de la por, un missatge que es va consolidant entre les elits, com ara el president de la Comissió Europea, que com un perdonavides de pati de col·legi adverteix els grecs que han de votar de manera correcta si no volen problemes. O com la inefable María Dolores de Cospedal, que acusa els que declaren inclinar-se per Podemos de destrossar "el règim de llibertats que vàrem construir entre tots el 1978". O com Angela Merkel, que segons 'Der Spiegel' no impedirà la sortida de Grècia de la UE si finalment guanya Syriza.

El missatge de la por s'estén també pels mitjans de comunicació: el podem seguir en els debats de televisió, en els articles d'opinió o en les tertúlies radiofòniques. L'altre dia, en un programa en el qual col·labor setmanalment, vaig expressar la meva preocupació pel tractament ofensiu i insultant que des del meu punt de vista reben els electors grecs o espanyols que fugen de les promeses buides dels partits tradicionals. Tot seguit, un conegut periodista, sense voler fer "comparacions" i demanant que no l'"interpretàssim malament", em recordava que en els anys 30 la ciutadania alemanya va votar el que va votar i que tots sabem el que va passar després. Sense comentaris.

Malgrat la repetida frase de 'Grècia no és Espanya', el que ha passat allà ens hauria de servir de lliçó, perquè és perfectament traslladable al nostre país: excessiu endeutament amb l'exterior, un sistema productiu destruït per unes elits corruptes i endogàmiques que tan sols es preocupen d'alimentar i ampliar les seves xarxes clientelars amb la finalitat d'assegurar-se el poder, governs poc preocupats per consolidar una economia sostenible i sostinguda, assoliment de l'estabilitat dels mercats a costa del benestar de milions de persones que "havien viscut per sobre de les seves possibilitats"...

I, per descomptat, la ceguesa d'uns ciutadans que, cansats dels esforços que s'han hagut de fer i de les mesures doloroses que s'han hagut d'adoptar, es llancen inconscients en braços de promeses populistes i demagògiques, ignorant els perills que suposa abandonar la pleta o de somiar en un futur millor. Ja fa estona que dic que ni Podemos ni Syriza són la solució màgica de tots els problemes, i que s'han d'analitzar molt críticament el seu discurs i el seu programa, però juguen amb un avantatge clar: no tenen passat. Per això, mai no han pogut decebre els seus electors, ni incomplir els seus compromisos, ni ser esquitxats per la corrupció, ni haver de plegar-se als dictats de la troica. Però d'aquí a titllar-los d'antidemocràtics o d'anunciar un cataclisme si assoleixen el poder hi ha un món.

Com a regal de Reis, podríem deixar que en aquest any electoral la democràcia jugàs el seu joc: els partits, abandonant els missatges alarmistes i fent propostes en positiu; els electors, analitzant amb el cap (i no amb el fetge) les opcions i les conseqüències i no caient en el parany d'aquells que ens volen enganyar únicament per seguir fent i desfent al seu gust.

Aprofit per desitjar-vos un venturós 2015 a tots.

stats