Espanyols dels dos hemisferis

La Constitució espanyola del 1812 deia a l'article 18: "Son ciudadanos aquellos españoles que por ambas líneas traen su origen de los dominios españoles de ambos hemisferios y están avecindados en cualquier pueblo de los mismos dominios ". És la definició confusa, i fins i tot equívoca, d'un determinat subjecte polític, en aquest cas el de ciutadà espanyol. En aquell moment encara existia l'imperi, i calia fer mans i mànigues jurídiques per no ferir susceptibilitats en un sentit o en un altre. Sigui com sigui, resulta obvi que aquell subjecte polític ha caducat, i això fa que Fidel Castro, per posar un nom il·lustre i prou conegut, ja no sigui espanyol, com sí que ho van ser el 100% dels seus avantpassats, gallecs per part de pare i canaris per part de mare.

Què vol dir tot això? Doncs una cosa ridículament senzilla: no hi ha cap document, per important que se'l vulgui considerar, que vagi per davant de la realitat. Cap, inclosa la futura Constitució catalana. El Tractat de París del 10 de desembre del 1898 va fer que els espanyols de Cuba deixessin de ser-ho (per ser cubans del tot, però, encara haurien d'esperar uns anys). Vet aquí com cal matisar, i fins i tot relativitzar, la qüestió dels subjectes polítics, siguin quins siguin. Espanya ja no té dominis "als dos hemisferis", i no passa res, i tampoc ja no els té sobre Portugal o els Països Baixos, i tampoc no passa res. És probable un canvi políticoadministratiu en relació a Catalunya, a curt o a mitjà termini, i tampoc no passarà res. Ni aquí, ni allà, ni enlloc.

Seguint l'exemple anterior, era evident que cap a començaments de la dècada del 1890, els criolls cubans ja no se sentien espanyols, malgrat ser fills o néts d'espanyols en la pràctica totalitat dels casos. Havia nascut un nou subjecte col·lectiu, els cubans, que tenien la necessitat d'acomodar-se políticament a la seva pròpia realitat i sentiments a través de la República de Cuba. Si en aquell moment, uns anys abans de la guerra del 1895, Espanya hagués volgut admetre la realitat d'aquell nou subjecte s'hauria estalviat un conflicte bèl·lic (resolt militarment pels Estats Units, no pels mateixos criolls) i, sobretot, la pèrdua d'influència al continent americà. Per descomptat, aquesta història de miopia aguda pot aplicar-se a altres països... però no als més importants. Si ara existeix (i funciona) una cosa anomenada Commonwealth o una altra coneguda com a Francophonie és perquè alguns van ensumar a temps l'existència de subjectes polítics que calia gestionar intel·ligentment, en comptes de tancar els ulls i fer veure que no hi eren. En general, aquesta actitud no serveix absolutament de res. En aparença, sembla que Espanya no farà cap passa en relació al procés sobiranista obert a Catalunya perquè, en una possible negociació, no hi té res a guanyar. N'estan segurs, d'això? Aquesta és l'enèsima repetició d'una vella errada, una errada tan greu que en comptes de transformar un imperi en una immensa i rendible àrea d'influència la va reduir a l'infumable Festival OTI de la Canción i un programa de televisió molt dolent i tronadet que es deia Trescientos millones .

El que els diré ara és un judici contrafactual, però els proposo que el tinguin present almenys per uns moments. Estic convençut que si Espanya hagués descolonitzat Amèrica i les Filipines de bones maneres quan tocava, tot mantenint una relació comercial avantatjosa, ara seria el país més ric d'Europa amb molta diferència. Tindria una cosa infinitament millor que un imperi: disposaria d'un mercat gegantí i, en general, d'una àrea d'influència immensa. Però no va ser així. Si França té, en general, una relació fluïda amb l'Àfrica negra i una altra de molt més complicada amb Algèria és tot just per la mateixa raó: no és el mateix trencar un vincle esgarrapant a la desesperada fins a l'últim moment que fer una vistosa cerimònia amb banderetes i militars mudats.

Si l'article 18 de la Constitució espanyola del 1812, el dels "espanyols dels dos hemisferis", ja no té gens de sentit no és perquè ja no sigui legalment vigent, sinó perquè fa molts anys van aflorar nous subjectes polítics a l'altra banda de l'Atlàntic. Tot plegat no té cap relació amb subtileses jurídiques, ni es resoldrà mai en cap tribunal: és un assumpte que té a veure amb la voluntat i els sentiments de les persones, i només es pot resoldre satisfactòriament a còpia de perícia política. La presència del general Murat a Madrid el 2 de maig del 1808, per cert, s'ajustava plenament a la legalitat vigent en aquell moment.

Més continguts de