08/04/2015

Esperant els bàrbars?

3 min

La detenció de diversos islamistes radicals que conformarien una cèl·lula jihadista, per part dels Mossos d’Esquadra en diverses poblacions de Catalunya, ens ha fet inquietantment properes les imatges d’una barbàrie coneguda: pires de llibres cremant, biblioteques arrasades, estàtues destrossades a cop de mall, universitats clausurades, ciutats i pobles on s’ha establert un règim del terror, morts indiscriminades de kurds i xiïtes o el genocidi de les comunitats iazidites i dels cristians caldeus i assiris, poblacions mil·lenàries de l’Orient. La proximitat esdevé esgarrifança si recordem la massacre d’estudiants -la generació del futur d’un país que lluita per tenir, justament, aquest futur- a Kènia, la sang dels pescadors coptes vessada a la riba líbia de la Mediterrània. Bàrbars, paradoxalment congriats a les terres on van veure la llum les primeres civilitzacions, que propaguen la mort arreu.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

I és que l’extrema violència practicada en nom d’una idea totalitària, la destrucció provocada al seu pas, el desig d’esborrar qualsevol rastre del passat i intentar acabar amb la història reescrivint-la a còpia d’explosions ja ha tingut repercussions ben a prop nostre, tant al bell mig de París com a l’extraordinari Museu del Bardo, testimoni de la Mediterrània a l’occidentalitzada Tunis. Com cap altre dels perills que assoten el món, l’autoanomenat Estat Islàmic és la idea de barbàrie en ple segle XXI.

Aquests bàrbars ja no es basen en cèl·lules independents i franquiciades sinó que han aconseguit un domini territorial sobre el qual han bastit un estat propi regit pel terror, que amenaça d’estendre’s per tota la regió i capgirar un sempre trontollant i fràgil mapa del Pròxim Orient, traçat encara no fa 100 anys. No debades una de les primeres decisions de l’autoanomenat Estat Islàmic va ser considerar derogats l’acord Sykes-Picot i el Tractat de Sèvres -pels quals les potències aliades van repartir-se la influència a la regió desmembrant el derrotat Imperi Otomà i creant els moderns estats de Síria, el Líban i l’Iraq- i establir-hi un “califat”, més de noranta anys després del destronament de l’últim califa otomà. El poble kurd, tot i ser considerat als tractats subscrits per les potències vencedores de la Gran Guerra, continua sense reconeixement i amb un territori repartit entre quatre estats diferents, com un tema per resoldre. Justament avui els homes i les dones kurds, en un exemple de democràcia i llibertat, són a l’avantguarda contra els bàrbars.

Uns bàrbars del segle XXI que, de la mateixa manera que ens horroritzen, són capaços de seduir milers de joves europeus, bé d’origen musulmà, bé conversos a una forma de fe radicalitzada i enfollida, com sembla que és el cas d’alguns dels detinguts. D’aquesta manera, joves sense horitzons ni futur de Barcelona, Brussel·les o Londres, a través de la modernitat de les xarxes socials, dels vídeos virals i la retòrica islàmica distribuïda arreu a través d’internet, queden atrapats en l’ordit de la barbàrie fins a embarcar-se en un viatge que pot acabar empunyant un ganivet o rebentat per un míssil.

I, entretant, el món occidental resta aparentment catatònic i impotent davant d’uns bàrbars que han crescut a redós dels jocs de mans de la geopolítica de la post Guerra Freda, i que amenacen d’expandir-se més enllà de la regió, cap a l’Àfrica, l’Extrem Orient i els glacis d’una Europa a la qual ja han atacat el cor. Com al memorable poema de Konstandinos P. Kavafis Esperant els bàrbars, Occident sembla esperar els bàrbars com els esperava aquella Roma de Ròmul Augústul. Un imperi fracassat, en decadència, descregut i desmenjat, incapaç de fer front a res ni a fer altra cosa que paròdia de l’antiga glòria que l’havia portat a dominar, amb la seva genialitat política i militar i la seva refinada civilització, tot el món conegut.

Més enllà de l’esglai, la por i l’impacte, el món occidental ha de reaccionar definitivament davant la barbàrie, aquí i allà, d’una manera clara i gens tímida. Amb una nova geopolítica que anteposi l’aliança amb els enemics de la barbàrie i no amb aquells que proveeixen d’armes o donen sortida i finançament al petroli dels bàrbars, amb una defensa de les minories amenaçades, especialment dels cristians, i amb una profunda reflexió sobre els seus valors, amenaces i reptes com a civilització diversa i en contacte amb el món musulmà. Si no, vençuts pel derrotisme, només ens quedarà exclamar, com als darrers versos del poema de Kavafis: “¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? Aquesta gent alguna cosa bé resolia”.

stats