Espinete a la Batalla de l’Ebre
No se n’ha trobat el cadàver. Però totes les investigacions assenyalen que l’Espinete és mort. Sí, xiquets. La Policia Internacional de Putxinel·lis haurà de d’esbrinar si som davant d’un assassinat. Revenja? Tràfic de titelles? Robatori financer de ninots? Hi ha por a la comunitat del drap. Qui serà el següent? Un amic de Barri Sèsam, com el Coco, ha dit, sobre l’eriçó color rosa xiclet dels vuitanta: “Poders ocults i malignes ens estan fent servir com a titelles de palla. Tots acabarem estripats com l’Espinete”. La Gallina Caponata, del Sindicat de Putxinel·lis de Colors, ha fet una pregunta molesta: “¿S’hauria pogut evitar la mort del líder del Barri Sèsam espanyol?”
Només sabem que entre la tardor i la primavera passada milers d’objectes de decoració i vestuari de Televisió Espanyola contaminats d’amiant es van dur a un abocador de Madrid. Zas! Aquí hi hauria el cadàver tèxtil de l’Espinete. Així com vestits de la reina Letícia quan era presentadora, i minifaldilles de les hostesses de l’ Un, dos, tres... Però el cas Espinete té connotacions que van més enllà d’aquesta vall de llàgrimes terrenals. Obrim la porta de l’ocultisme, l’esoterisme, la fe... Perquè l’Espinete no era el que semblava. L’Espinete demostra que Espanya no existeix. Que això no és la pell de brau: és la pell de drap, parracs, pedaços recosits per poders ocults i malvats. I l’Espinete patia. Perquè era un espia amb doble nacionalitat.
Guerra Freda on the rocks. Corrien els vuitanta. Els ninots del nuclear Barri Sèsam nord-americà feia anys que conquerien la canalla mundial. Alguna ment de TVE s’aixeca del taüt de la genètica autarquia espanyola. I pica a Kermit Love. Déu del drap: dissenyador de la sèrie televisiva. Els espanyols li demanen un ninot patri. Un titella amb idiosincràsia espanyola. Volien una àguila. Al·lucina salfumant. El ianqui no ho veu. I viu tan desbordat que està a punt que la seva Granota Gustau li robi l’esperit i la matèria. Però Love (¿o va ser Gustau?) endossa als espanyols un porc espí rosa. Un putxinel·li que acaba de fer per a la televisió d’Israel. Es diu: Kippi Ben Kipod. I els porcs espins són símbol nacional hebreu. Els espanyols compren. Que inventin els altres.
L’Espinete no és l’Espinete. L’Espinete pateix trastorn de personalitat, nacionalitat. Sofreix. Se sent un pedaç. Se sent d’un altre lloc. Necessita explicar-se. Per això la veritat de la criatura i d’Espanya és a la cançó del grup Krucific Hole: Espinete el primer punki. Testimoni revelador de la seva feina: “ Utilizaste los medios de comunicación para abrirte un hueco en esta puta nación ”, perquè l’eriçó, que no era eriçó, va usar l’evasió per fugir de l’opressió identitària: “ Te colocabas con piruletas y a veces con regaliz, con esto y unos calimochos tú eras un punki feliz”. Per això, la veritat és que l’Espinete va acabar pelant-se. És al que et du un estat fet de parracs, cassigalls, com l’espanyol. Sempre acabem a trossos. La condemna perpètua a bocins. Els veiem.
Ara que fa anys de l’inici (25 de juliol del 1938) d’un dels grans suïcidis que esbocinen el país i tants joves: la Batalla de l’Ebre. La veritat és aquesta. La dels que expliquen la realitat i no la dels putxinel·lis de la propaganda suïcida. Escriu l’oficial i escriptor Joan Sales el 1939: “Ja som molt prop del «finis Cataloniae ». El desastre supera tot el que hauríem pogut preveure; les divisions catalanes, destrossades a l’Ebre [...] ¿Era necessària l’ofensiva de l’Ebre? ¿Podia tenir altre resultat que el que estem vivint? Després del desastre d’Aragó, [...] la prudència més elemental aconsellava una defensiva que estalviés vides i municions; ben fortificats ens hauríem pogut sostenir molt de temps, anys potser, i entretant ¿qui sap quins canvis podien produir-se en la situació internacional? [...] llançar les forces que eren la cobertura de Barcelona i del que restava de Catalunya en una ofensiva de tanta envergadura i que per tant havia de costar tantes vides i tant de material com la de l’Ebre, era un suïcidi”. Sí, de l’Ebre a l’Espinete: som putxinel·lis d’una Espanya que sempre ens mena cap al suïcidi.
