Esport

Jaume I, que fa 800 anys feia deport, es quedaria parat avui veient més d'un olímpic fent esport. Vuit segles i el canvi de dues lletres han fet del seu esbarjo plaent una dura disciplina que sovint frega la tortura.

La competició, que era el punt de sal per posar emoció al joc practicat només per divertir-se, n'és ara tret dominant. I el citius, altius, fortius del baró de Coubertin té estranyes ressonàncies d'eugenèsia que les desfilades amb banderes fan encara més inquietants.

Res del que predica és compatible amb la hipertròfia professional que va sempre associada a un espectacle de masses. Quan alguna de les seves disciplines es converteix en negoci milionari han d'anar-hi corrents els vampirs per posar fre al dopatge.

Som ben hipòcrites si, afegint-nos als milions d'espectadors passius, encara esperem que l'atleta demostri la grandesa d'un heroi. El que hi pot haver al mig d'una gentada vociferant que es gasta una pasta per veure-ho, difícilment no s'assembla a un circ.

I és que al final som culs de sofà sublimant les passions genètiques d'antics caçadors i guerrers. Valdria més que, en lloc de criticar com està degenerant, sortíssim al carrer per ser teixit social que el recreï des de l'humil amateurisme.

Perquè l'únic esport que està a l'altura dels grans valors amb què s'omple la boca, i que de debò ens fa millors, és el que té clar que molt més important que perdre o guanyar és com ho fem, i que sempre hi haurà derrotes infinitament més nobles que certs triomfs.