Espriu a Madrid. El diàleg serà possible

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsQuan després de la representació de Ronda de mort a Sinera, el teló del teatre Infanta Beatriz queia entremig de les aclamacions del públic [el 19 de maig del 1966], una pregunta era inevitable: ¿ens trobem davant una nova possibilitat de convivència? ¿serà possible, en l’esdevenidor, un diàleg en llibertat entre l’oprimida, resistent, desconeguda i fins i tot vexada cultura catalana i l’ensuperbida, preponderant i colonitzadora cultura castellana? Les justes paraules de Ricard Salvat indicaven aquesta possibilitat: el diàleg podia ésser possible. Per damunt les imposicions i les pressions els pobles es troben, dialoguen, poden reeixir a estimar-se, a comprendre’s… En l’àmbit reduït d’un petit teatre madrileny, d’aquest Madrid tantes vegades, justificadament, motiu de recel i de discòrdia, hauríeu dit que hom llançava un pont cap a l’esdevenidor. Naturalment, l’actitud del públic anava més enllà de l’admiració concreta per l’esplèndida obra d’Espriu. Les paraules del poeta van ésser només el detonant, el percutor que posava en moviment una onada d’admiració i d’agraïment envers Catalunya, pel seu comportament exemplar, a tots els nivells, que és com una crida per a la conquesta d’objectius que de tot tenen menys de reivindicació personal i individualista, puix que, mentre a tota la península, a qualsevol indret, una persona no pugui expressar-se amb llibertat en la llengua dels seus pares, i mentre aquesta llengua no gaudeixi de tots els drets que li corresponen, és obvi que tots estem disminuïts. Mentre puguin existir discriminacions per raó de pertànyer a una cultura que no és la majoritària, la convivència només serà una possibilitat teòrica, una abstracció. I un escamoteig de la realitat. La presència d’Espriu a Madrid és un símbol més del camí que encara hem de recórrer, […] La cultura catalana viu una situació difícil, esperançada però difícil. És natural que una llengua que es veu privada de les seves lògiques vies d’expansió i d’extensió, que ha de viure en competència amb una altra, protegida i d’un enorme poder expansiu, sigui emprada per a alguna cosa més que com a vehicle de comunicació o d’expressió i fins i tot de realització. Ha de tenir necessàriament un valor de resistència contra l’unitarisme cultural imperant. […]