Esquerres i quotidianitat
Crec que ja només Espanya, Grècia, Àustria i Xipre tenen governs d'esquerres, a nivell estatal. A la Unió Europea, les coses van així. I el darrer exemple, acabat de sortir del forn, calent, calent, ens l'acaba de donar l'altre estat peninsular. El Portugal de la Revolució dels Clavells, el país d'aquell abril de somni, la terra on semblava que podien florir totes les flors, fusells inclosos, ha votat la dreta i el fins ara primer ministre, el socialista José Sócrates, ha perdut el govern a les urnes. Queden lluny aquells temps joves en els quals ens emocionàvem amb el que vèiem a prop d'aquí i intuíem que, aviat, també el franquisme cauria, com va caure la dictadura salazarista i el seu Estado Novo, mentre escoltàvem Grandola vila morena del gran José Afonso.
En cas de crisi profunda, com ara, la gent vota dreta, arreu. Fa tot l'efecte, doncs, que en situacions de dificultat material generalitzada, la majoria de les persones tenen més confiança en la dreta que en l'esquerra, convençuts que des de posicions conservadores serà més fàcil sortir-ne. Quan van mal dades, ningú no està per romanços, sinó per coses més pràctiques, perquè amb el menjar no s'hi juga. La dreta sol associar-se amb el món empresarial i emprenedor, molts empresaris s'arrengleren en aquest àmbit ideològic, n'hi ha força que també són polítics i, en conseqüència, es deu considerar que, de segons quins temes, han d'ocupar-se'n els "professionals" de l'economia perquè, al capdavall, això és cosa seva. Aquests els inspiren més confiança, més seguretat i generen una imatge pública més forta, més sòlida, més estable, per més que, tal volta, interiorment, les dissidències o discrepàncies no hi siguin menors. Però, per més que s'intueixin o, a cops, es presentin de forma descarnada, la gent acostuma a perdonar-li-ho tot, a la dreta, i la fan beneficiària de la pràctica sistemàtica de la indulgència. Davant els errors, la corrupció o la incompetència força esteses, la dreta sembla tenir butlla, com si diguéssim. Només cal mirar el País Valencià i les Balears per entrar en una depressió creixent, si no.
L'esquerra, idò, diríeu que serveix per a altres coses. Hi deu ajudar el fet que, entre els seus rengles militants i càrrecs públics, no hi sovintegen, lamentablement, els empresaris i sí, sobretot, els mestres, funcionaris, escriptors, historiadors, sociòlegs, periodistes, politòlegs, professors universitaris, treballadors qualificats o no, advocats, arquitectes i alguna altra professió liberal. El lloc natural de l'esquerra, amb tantes excepcions que confirmin la regla com calguin, no apareix com a vinculat, espontàniament, a la gestió de la quotidianitat i a la resolució de problemes, sinó a una altra cosa, llevat de l'esfera municipal. L'esquerra , a tot estirar, pot governar una ciutat, però no un país, quan les coses no rutllen. O això es desprèn de la simple observació del que passa. De vegades, pel discurs, per les paraules, per l'actitud, sembla com si les esquerres no fossin d'aquest món real, sinó d'un altre de fictici.
Fa l'efecte que l'univers de l'esquerra, fins ara, ha estat, més que el real, el de la utopia, el somni, l'horitzó on mai no s'arriba i on no s'ha d'arribar mai, la il·lusió tot fent via cap a Itaca, el canvi de règim, la resistència heroica, la clandestinitat abnegada, els grans moments col·lectius que han fet avançar la història. Però, a l'hora de la veritat, hi ha més ciutadans que confien en la dreta, que no pas en l'esquerra, quan es tracta de treure'ls del fangar. La dreta per al dia i a dia i l'esquerra per al somni, podria ser una conclusió. Potser ha arribat el moment que les esquerres s'esforcin per adquirir més credibilitat, inspirar confiança i generar prou seguretat per governar un país sense sobresalts i sense ser vistos com a intrusos, okupes o temporers als governs, sinó normals. No sols a l'hora de la utopia, sinó en els moments de la petita història de cada dia. Ha de ser possible una esquerra així. Perquè és necessària. Però aquesta esquerra serà nacional o no serà. Ja en parlarem...
