15/09/2017

‘Està passant’: el millor ha d’arribar

2 min

Està passant ha arribat a TV3 en el moment just. Sembla que hagi nascut per cobrir l’esperpent polític de què som testimonis aquests dies. Pot acabar tenint una funció catàrtica per a l’audiència de cara a pair la realitat, recordant-nos el paper d’El intermedio. L’instant en què es parteix la pantalla i Toni Soler connecta amb Toni Cruanyes perquè ens faci un avanç del TN fa difícil discernir a quin costat de la imatge hi ha més humor. Realitat i metarealitat queden diluïdes gràcilment.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El nou programa fa il·lusió. Els tres protagonistes, Toni Soler, Jair Domínguez i Òscar Andreu, són bons, tenen sintonia entre ells i cauen bé. La durada del programa és la justa per voler-ne veure més l’endemà. Magnífic decorat, bona careta i una sintonia potent.

Ara bé, Està passant és, de moment, la llavor incipient del que pot arribar a ser. Li cal rodatge perquè es nota que encara li falta espontaneïtat, relaxació del presentador i dels col·laboradors i aconseguir que la química sigui més fluida. Les inquietuds i inseguretats de la novetat televisiva fan la sensació que no acaben d’estar del tot còmodes, que estan més pendents del rellotge, del ritme, de respectar els torns i de no trepitjar-se.

Ara per ara a Toni Soler sembla que li costi llegir el prompter. Encallar-se o dubtar quan es fa humor és letal per a l’èxit final del gag. Pequen tots tres d’una teatralitat que els resta autenticitat. Tot plegat és encara massa encarcarat. El guió és irregular. De l’enginy genial es cau en la tonteria, per després tornar a remuntar. Falta recorregut perquè Està passant adquireixi el talent hilarant que va tenir un dia el Minoria absoluta de RAC1. Ara per ara, s’està aprofitant poc la part visual i la possibilitat de jugar amb les imatges per obrir el ventall humorístic. Cal també agafar rutines. De moment les entrades i sortides de Jair Domínguez i Òscar Andreu són una mica estranyes: arriben i marxen o apareixen i desapareixen de la taula amb un criteri una mica caòtic.

És un encert que Està passant inclogui entrevistes. Ara bé, s’ha d’anar alerta amb el retard de les connexions via satèl·lit. El segon de retard i una audició deficient per part del convidat és capaç de trinxar la ironia i l’enginy i d’ensorrar un bon guió. Passa el mateix amb les connexions amb Elisenda Carod: ella és hàbil però les dificultats tècniques resten espontaneïtat. El programa, per cert, s’ha ajustat als estereotips de gènere més tòpics de l’humor. Per a ells l’enginy i per a ella, micro en mà i al carrer.

Tot i que ha fet una bona arrencada en un context informatiu idoni, Està passant promet més del que de moment dona. Segurament, el que li falta és que els tres protagonistes deixin de patir per qüestions purament televisives i es noti que, en aquella mitja hora, es diverteixen de veritat fent el que fan.

stats