ABANSD’ARA

Estada a Damasc

De Viatges per Àfrica i Àsia de Domènec Badia, Alí Bei l’Abbasí, (Barcelona, 1767 - Damasc, 1818). Avui fa 200 anys de la seva mort en una llitera coberta sobre una cavalcadura, camí de la Meca. El professor Francesc Espinet ho explica a la versió catalana del 2004 (Llibres de l’Índex) de l’obra d’aquell català il·lustrat, un precursor del periodisme científic.

[...]

Hom troba a Damasc molts pocs individus d’ambdós sexes ennegrits, secs i verament lleigs, a excepció d’alguns àrabs dels deserts que hi van accidentalment per a llurs afers [...] Hom gaudeix usualment a Damasc de bona salut; les dones sobretot hi estan rarament malaltes. Crec que el benestar general, una conducta regular, un vida tranquil·la i moderadament ocupada i, en fi, l’ús de banys calents, produeixen aquests bons efectes. L’única malaltia endèmica és la febre terçana doble maligna, que, mal guarida, degenera en obstrucció, en hidropesia o en febre quartana. La durada ordinària de la vida a Damasc és de setanta a vuitanta anys; hi ha també uns quants centenaris. La pesta s’hi introdueix difícilment; en vint-i-quatre anys no n’han sofert sinó quatre o cinc cops i encara molt feblement, i ara fa deu anys que no hi ha reaparegut. Quan ve de la banda del mar, és menys desastrosa i mata poques persones; però quan ve d’Alep és més mortífera i fa força víctimes. Tanmateix, els habitants no prenen precaucions; m’estranya de veure’ls a recer del flagell mentre feia estralls a Alep. Les caravanes, els passatgers, els efectes eren expedits o rebuts diàriament sense cap precaució sanitària; i Damasc havia escapat al flagell destructor. Això prova que el contagi de la pesta no depèn únicament del contacte, sinó que hi calen encara un conjunt de disposicions personals i locals. Vaig trobar en aquesta ciutat dos metges francs o europeus, sis del país i una infinitat d’aventurers empírics, mascles o femelles, igual que a les altres contrades musulmanes. Com que el país està poblat de gent laboriosa i de negociants actius, els pixavagants no hi poden fer fortuna; així hom no hi troba mags ni endevins i, si per atzar n’hi compareix algun, aviat s’adona que el país no li oferirà grans avantatges. Damasc té una vintena d’escoles grans i moltes de petites, per als infants. Els alts estudis es fan en cinc escoles; però aquests estudis, com a la resta de Turquia [Síria era un domini de l’Imperi Otomà], es redueixen a la ciència de la religió, que és al mateix temps un curs de legislació o jurisprudència. Hom fa, a més a més, lectures diàries i dóna explicacions públiques sobre aquestes ciències a la mesquita gran i en altres. Per a això hi ha una vintena de doctors de la llei, respectables per llurs qualitats i per llur ciència, i en aquest nombre potser n’hi ha dos o tres de verament savis en llur ram. [...]

Més continguts de