Ruptura o reforma

Com el 15 de juny de 1977, el 28-A marcarà un nou rumb per a l’estat espanyol

E. GIMÉNEZ-SALINAS
ESTHER GIMÉNEZ-SALINAS Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés

Una estranya sensació de 'déjà-vu' m’acompanya de manera incansable aquests dies, si bé els fets no sempre es reiteren amb la mateixa exactitud, esclar. Ara no faríem servir aquesta expressió en francès per referir-nos a la sensació d’haver viscut una situació que es torna a repetir, sinó que recorreríem a l’anglès amb algun matís, ja que segurament preferiríem parlar de 'challenges' a la vista, més que de coses del passat. He de reconèixer que la introducció permanent d’anglicismes a la nostra manera d’expressar-nos no només m’incomoda sinó que, a més, la trobo absurda. En aquest article trobaran alguns exemples quotidians de fins a quin punt s’han fet habituals en la nostra manera de parlar.

L’incendi de Notre-Dame té un punt d’al·legòric, d’allunyament de la cultura francesa en la qual tant ens havíem emmirallat, però també perquè amb la catedral s’ha cremat una part de la cultura europea. Faig un salt enrere fins a la Transició. La veig tan distant com la simbologia de la catedral, i em sap greu no tenir la memòria necessària per esbocinar-ne tots els records; tanmateix, no es pot viure del passat, per més important que sigui. Sí que recordo bé, en canvi, les primeres eleccions generals de la democràcia. Aquelles que es van celebrar el 15 de juny de 1977, per primer cop en llibertat des dels temps de la República del 36.

La votació va caure en dimecres i calia tenir 21 anys per exercir el dret a votar. Aquella nit, molts vam quedar-nos en vetlla esperant els resultats, però no van arribar fins dos dies més tard. No hi havia enquestes, però els pronòstics també van fallar, i les 'fake news', que aleshores s’anomenaven simplement 'mentides', van dominar part de la campanya de la por, llavors anomenada 'soroll de sabres' i no 'fear campaign', com ara.

S’hi van presentar un total de 63 partits, coalicions i agrupacions, a més de molts altres candidats independents, i, malgrat la quantitat i la fragmentació de candidatures, es pot dir que va ser en aquestes eleccions on va néixer una forma de bipartidisme que arribaria fins a l’actualitat.

Des de l’independentisme ens trobem amb una explosió amb signes de ruptura sense que la ruptura s’arribés a produir. Des del feminisme, amb un convenciment més teòric que real, tot i que ja no hi ha marxa enrere

Es parlava molt de tendències mitjançant l’ús de termes com 'ruptura' o 'reforma', si bé les dades indiquen que la ruptura no la volia més del 20% de la societat.

Per bé que la història, sens dubte, mai no és igual, tinc la impressió que les eleccions del 28-A també marcaran un nou rumb per a l’estat espanyol. Han passat massa coses aquests anys perquè pensem que poden tenir ni tan sols una pàtina de normalitat.

El 'Catalan challenge' ha marcat un abans i un després els últims anys. Segurament és massa recent per poder-ho valorar i el fet de viure-ho en primera persona restaria objectivitat a una anàlisi en profunditat. Però el referèndum de l’1-O, seguit de la DUI, l’exili del president Puigdemont i altres consellers, l’aplicació del 155, la presó preventiva de més d’un any per a bona part del Govern i activistes socials, i finalment la celebració del judici sota la greu acusació d’un delicte de rebel·lió són circumstàncies excepcionals que no s'havien viscut mai. Les eleccions se celebraran mentre encara ens trobem en la fase del judici oral, que va començar el 12 de febrer i que ens està mostrant un enfrontament entre realitat i veritat tan pronunciat com el que hi ha entre acusació i defensa. Una història difícilment harmonitzable, tret que siguem capaços de fer un 'reset' en la comunicació i el diàleg.

Però el 28-A no només entra en joc el Procés, sinó també el final, ara sí, del bipartidisme, l’entrada de l’extrema dreta de manera visible a través de Vox i una història diferent que també caldrà reescriure amb la plena irrupció del moviment feminista.

Així que, des de l’independentisme, ens trobem amb una explosió amb signes de ruptura sense que la ruptura s’arribés a produir. Des del feminisme, amb un convenciment més teòric que real, tot i que ja no hi ha marxa enrere, i per més que el camí a recórrer sigui llarg. El fet que uns polítics es trobin exiliats o a la presó, com a mínim indica que res és normal i que costarà de reconèixer entre els candidats qui és qui i quin programa defensa cadascú en aquest nou panorama. L’emergència d’una extrema dreta que vol acabar amb allò que ens ha costat tants anys de conquerir és un nou senyal d’alarma, en una Europa amb riscos, com simbolitza l'incendi de Notre-Dame. A això s’hi suma una economia que després de la crisi no ha permès la recuperació de l’ocupació, que ha castigat severament els joves i ha repercutit sobre un concepte de família i societat ben diferent del del 1977.

A Catalunya, el dilema entre la ruptura o la reforma sembla que un cop més s’inclina cap a la segona opció. No sé del cert fins a quin punt va estar a prop d’una possible ruptura: segur que sobrepassava el 20% de la Transició, però no crec que superés el 47%, cosa que resulta igualment insuficient. Tampoc el feminisme ha aconseguit trencar el mite del sostre de vidre, que de vegades sembla més aviat un sostre de ciment; tot i així, som el 51% de la població.

Procurem mirar-ho des d'un altre punt de vista i veure el 28-A com una oportunitat perquè cadascú decideixi quin és el seu futur més esperançador. I mentrestant, el meu agraïment a tots els lectors, amb el desig que gaudeixin d’una bona i merescuda Pasqua.

Més continguts de