Una recomanació per a Trump

Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere TarrésCorren mals temps per a la solidaritat. Llegeixo horroritzada la política de Trump respecte a la immigració i el tancament literal dels infants en gàbies sense els seus pares. Que hagi acabat rectificant per les pressions és un pedaç, el mal ja està fet. Aquesta manera de fer atempta directament contra la Convenció dels Drets del Infants del 1989 però, esclar, això als Estats Units tant els fa, perquè mai no han volgut ratificar-la. De fet, avui és l’únic país juntament amb el Sudan del Sud que no ho ha fet, perquè fins i tot Somàlia va ratificar la Convenció el gener del 2015.

La gent es pregunta quins han pogut ser els motius pels quals un país com els EUA no hagin volgut ratificar mai un document tan important com la Convenció dels Drets del Infants. Les raons formals són senzilles i es basen en el fet que d’alguna manera la signatura limitaria la llibertat dels progenitors en la criança dels seus fills. Però en realitat sempre ha planat la idea que als Estats Units no els agraden els tractats internacionals de drets humans, ja que d’alguna manera entenen que poden debilitar la seva pròpia sobirania.

Hi ha, però, altres raons ocultes que no es diuen i que jo encara recordo que es van manifestar en el marc dels debats de la Convenció. Una de les més importants per no acceptar-la era que prohibia la pena de mort per als menors de 18 anys, i no va ser fins al 2005 (fa quatre dies, com qui diu!) que el Tribunal Suprem nord-americà va acabar amb les execucions de menors d’edat. Però el que sí que continua vigent és que els menors poden ser sentenciats a cadena perpètua sense possibilitat de revisió, malgrat els intents que el Suprem ha fet per limitar aquests càstigs. Heus aquí les dades: prop de 2.500 presos continuen complint condemna per delictes que van cometre abans de fer els 18 anys i, en conseqüència, passaran la resta de la seva vida entre reixes; encara són molts els menors que compleixen condemnes en presons d’adults, i, per descomptat, no és difícil d’imaginar que molts d’aquests joves són negres o hispans.

El més sorprenent és el contrast de la situació actual amb el que va passar fa 50 anys. Aleshores, els EUA van ser pioners en la defensa dels drets dels infants. No recordo quantes vegades he explicat a classe el cas Gault dels Estats Units que va acabar amb la majoria de sistemes tutelars. En efecte, va ser el 1967 que el mateix Tribunal Suprem nord-americà va declarar inconstitucional el procés de menors en què se’ls privava de llibertat sense un procés amb garanties. Era una època en què s’argumentava que als nens, “pel seu bé”, se’ls podia privar de llibertat sense les garanties reconegudes en els processos per als adults. En aquest sentit, els EUA van ser precursors i la idea aviat va creuar l’Atlàntic i la majoria de països europeus van canviar i adaptar la legislació de menors. La necessària introducció de garanties en els processos va ser el primer pas per al reconeixement dels drets de la infància. Val a dir que aquesta modificació no es va introduir a Espanya fins al 1992, quan el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional el procés de menors. Sempre recordo que als menors d’aquest país no els va arribar la Constitució fins tretze anys després de ser aprovada...

Tornant als EUA, què va passar a partir dels anys vuitanta? Doncs que l’època Reagan va marcar un abans i un després en qüestions de seguretat i la presó es va convertir en el mitjà més important per lluitar contra la pobresa. Avui, el territori nord-americà, amb menys del 5% de la població mundial, acumula una quarta part dels presos del món; és a dir, té 2,2 milions de persones privades de llibertat, xifra amb la qual encapçala aquest lamentable rànquing mundial.

Fa temps que mantinc que en el segle XXI la presó és un endarreriment, que molts dels delictes podrien ser sancionats d’una manera molt més útil i eficaç, i que als centres penitenciaris només hi haurien de ser aquelles persones la conducta de les quals és realment perillosa per a la societat.

Sé que aquest argument avui té un punt polèmic, i és el que fa referència a la corrupció, ja que coherentment amb aquesta postura també defenso que hi hauria altres maneres de castigar aquests delictes que probablement serien molt més útils i reparadores per a la societat.

Certament la pena de presó encara ara té aquest efecte de venjança, d’escarni públic, de vergonya i de satisfacció d’altres que consideren que s’ha fet justícia. El cas Urdangarin n’és un clar exemple, però si l’analitzem des d’una altra perspectiva també ens adonarem que igualment és paradigmàtic per la seva inutilitat. Defenso que hem de ser severs amb els delictes de corrupció ja que provoquen un immens dany social, però la presó no és l’única resposta possible. Penso que seria important pensar, en primer lloc, en la devolució de tot allò que s’ha sostret de manera il·legal, a banda de la imposició d’una multa important. Però amb això no n’hi hauria prou perquè hi ha ofenses que no es resolen amb diners, seria una solució massa fàcil i novament injusta. A aquestes mesures caldria sumar-hi treballs en benefici de la comunitat a temps complet i durant el període de temps establert per la condemna. Retornar a la comunitat el mal que has fet amb el teu esforç per mi té més valor que un empresonament.

Fa tan sols una setmana que he tornat de fer una feina en una presó mexicana on els reclusos compleixen llargues condemnes. Alguns d’ells van entrar-hi sent joves de 18 anys i ja són avis. Molts estan condemnats per temes relacionats amb el narcotràfic i han perdut tota la vida a la presó. La pregunta és com n’afrontaran la sortida, com recuperaran els anys perduts, com s’adaptaran a un món que desconeixen. No hi ha varetes màgiques per als problemes, però sí visions més humanistes, més justes i per tant més ètiques. Aquesta seria –si pogués fer-l’hi arribar– una recomanació per a Trump.