Estimats amics Lucio i Manuel

Les dues coses més importants que ens passen a la vida són néixer i morir. Entremig, hi ha una seqüència finita d'instants fugaços, alguns de lluminosos. El cantant Lucio Dalla ja ha tancat el seu cicle i ho ha fet deixant gravat en molts italians -i uns quants catalans entre els quals m'hi compto- instants d'aquests que ens fan tan difícil ser infeliços com ser plenament feliços. Perquè les seves cançons estan tenyides d'una mena d'optimisme trist, d'una vitalitat tan alegre com nostàlgica: Gesù bambino , Caruso , L'anno che verrà.. . Lucio, grazie mille.

Aquesta setmana també ha mort l'arquitecte i urbanista Manuel de Solà-Morales. Els instants que ell ens ha deixat són reflexius, d'algú que sap pensar l'espai urbà, el nostre hàbitat natural. Els instants que ens ha deixat són d'aquells que et fan ser conscient que és tan impossible viure en la ignorància del que t'envolta -carrers, places, edificis, cotxes...- com ser plenament conscient de les formes i els moviments de la ciutat. Ell sabia mirar-la i pensar-la, i així ens ajudava a viure-hi. Manuel, moltes gràcies.

Més val tard que mai. Mai és tard per emocionar-se ni per pensar. Escolteu Lucio Dalla ara que ja no hi és: les seves cançons són aquí per fer-nos creure que la felicitat és una quimera que val la pena perseguir. I llegiu Solà-Morales ara que ja no hi és: els seus pensaments urbanístics són aquí per fer-nos entendre que les ciutats són nusos de vida que val la pena desentortolligar.