Estiu a la ciutat

Hi ha llibres que llegeixo cada any. Un és Contes romans, d’Alberto Moravia. El reprenc cada estiu. És un conjunt de relats fascinants sobre personatges inoblidables que succeeixen a la ciutat de Roma. Molts dels relats descriuen la capital italiana al mes d’agost. La ciutat buida, els carrers abrasadors, invasors alienígenes anomenats turistes reemplacen la població autòctona, que està de vacances. No us perdeu aquest llibre, si no l’heu llegit.

A mi em fascinen les ciutats a l’estiu.

Aquest any, per motius professionals, hauré de passar gairebé tot el mes d’agost a Barcelona. Per a molts és una desgràcia. Jo, en canvi, pertanyo als qui els encanta la gran ciutat a l’agost. M’envaeix una sensació molt curiosa. Em sento rejovenir. Recorro la ciutat en bicicleta o en moto, a la nit, sense trànsit, en mànigues de camisa, i em sento com quan era un xaval. La ciutat deserta em produeix també una curiosa sensació: ganes d’emprendre. Els comerços tancats, l’activitat econòmica aturada... Ho visc com una oportunitat. Una mena de creu i ratlla. El món s’ha congelat a quaranta graus!, i jo, en canvi, soc viu. Em venen al cap mil idees, mil negocis, iniciatives, arguments de llibres i de guions. Les idees m’atropellen. La sensació és: hi ha temps, tinc temps per a tots aquells projectes i il·lusions que esperen el seu slot, com els avions.

El pitjor d’un estiu a Barcelona no és el mateix estiu. El pitjor serà comprovar com els últims dies d’agost la gent va tornant i la ciutat es va posant en marxa. Serà llavors quan em sentiré malament, envaït i decebut. Perquè m’adonaré que tot va ser efímer, que la vida s’imposa. Curiosament, serà el mateix que sentiran els que tornen i que, altre cop sota la rutina, nostàlgics, es preguntaran si el seu parèntesi en llocs remots va ser un somni.