Estratègia en temps d’incertesa

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Les negociacions sobre la investidura del govern espanyol han tornat a accentuar les tensions i picabaralles entre actors independentistes. Res de nou: ha passat amb cada moviment de l’escenari polític des de fa anys. És una dinàmica esgotadora, derivada per la incapacitat o manca de voluntat dels diferents sectors sobiranistes de posar-se d’acord en una estratègia compartida.

Això era previsible, però part del problema és que no hi ha capacitat ni tan sols de pactar el desacord en uns termes mínimament raonables de respecte mutu. La diversitat estratègica, i una dinàmica de competició preelectoral, són inevitables. Però caldria demanar una mica més de maduresa en les relacions entre uns i altres.

Sobretot perquè en el context actual diria que ningú no té la resposta per sortir del bloqueig. Les probabilitats d’èxit del diàleg amb l’Estat són més aviat baixes, ateses les circumstàncies. I dipositar-hi unes expectatives excessives seria un error. Però tampoc no sembla que tancar-se a aquest diàleg, bloquejar la investidura i afavorir alguna mena de pacte PSOE-PP-Cs hagi d’afeblir gaire la posició de l’Estat ni reforçar la posició de l’independentisme. És cert que la gesticulació constant sense resultats desgasta les institucions, però és igualment cert que en la situació d’excepcionalitat que vivim -de presó, exili, limitacions de llibertats i interferències constants en l’autogovern- no es pot pretendre que les institucions i els representants polítics actuïn com si no passés res.

Buscar acords amb formacions no independentistes a Catalunya és, a priori, difícil i incert. I no està clar que aquestes formacions tinguin gaire voluntat de treballar per buscar una solució. Especialment el PSC, que està còmodament instal·lat en l’ statu quo i més aviat es preocupa d’anar a pescar vots a Ciutadans. Ni els comuns, que quan han pogut han prioritzat el PSC i Valls. Però l’alternativa, que passa per tancar-se del tot i reforçar la lògica dels blocs, amb els números a la mà tampoc no sembla que sigui el que ens treurà de l’atzucac. De fet, segurament ens hi enfonsarà més perquè farà més i més difícil articular políticament el 70% de la societat catalana que aposta per una solució democràtica i no autoritària.

Fora de les institucions, la mobilització al carrer ha demostrat aquesta tardor la seva potència, i també els seus límits. El carrer, la ciutadania activa i mobilitzada, han estat els motors fonamentals d’aquest moviment, i ho han de seguir sent. Perquè és l’eina que té a la mà la societat civil quan la política institucional no respon a les seves demandes. Ara bé, és evident que hi ha un dilema entre la intensitat de les mobilitzacions i la seva sostenibilitat en el temps. I també sembla clar que, tan important com és, la protesta per ella mateixa no sembla que hagi de tenir la potència suficient per capgirar la situació i trencar el bloqueig.

Encara més: sabem que l’acció política i jurídica en l’arena europea i internacional és potencialment una peça clau del futur del moviment sobiranista. Hi ha una batalla molt important a fer en les opinions públiques dels països del nostre entorn per denunciar i deslegitimar la resposta autoritària dels poders de l’estat espanyol, i per legitimar la demanda d’autodeterminació. Però també sabem ja que la política internacional és un entorn hostil i complex, i sobretot que no portarà la solució al problema, que en qualsevol cas haurà de ser interna.

Tot això ho dic perquè en un context d’incertesa com el que vivim semblaria raonable demanar una mica més d’humilitat. Ningú no té la resposta per sortir del bloqueig, i, segurament, de resposta no n’hi ha una de sola. Si algú té la temptació de posar tots els ous en el cistell del diàleg institucional amb el PSOE i adormir o deixar en un segon pla la mobilització ciutadana s’equivocarà. Perquè només amb un moviment actiu i mobilitzat, i amb múscul electoral i institucional, l’Estat tindrà algun incentiu per moure’s. No serà amb un esquema de transaccions semblant al que practica el PNB o el que feia l’antiga Convergència que es trobarà una solució al problema polític que tenim.

Igualment, fa l’efecte que descartar d’entrada la via del diàleg amb proclames esquemàtiques (“l’autodeterminació no es negocia”) no tindrà gaire recorregut més enllà del confort dels més convençuts i, potser, d’algun premi electoral circumstancial. Per això, possiblement, l’única aposta raonable és una estratègia mixta, que només és possible a partir de la diversitat i combinació d’estratègies, i del respecte mutu.