Estrellats Michelin
De primer, arròs bullit amb foie gras de llauna fred de nevera. Sensacional contrast de temperatures en boca. De segon farem un pollastre descongelat amb Coca-cola i hi afegirem llorer per potenciar-ne el sabor -o, més aviat, per donar-n'hi algun-. I per postres, l'especialitat de la casa: torrades de pa de motlle amb mantega fosa i cacau en pols. Cafè de càpsula i una mica de ratafia. Tot plegat regat amb vi de la bodega del barri, elaborat amb les varietats autòctones del cinturó metropolità. Amb un menú com aquest a qualsevol inspector de la Guia Michelin li esclataria el cervell, se li deflagraria la llibreta d'anotacions per combustió espontània o, en el pitjor dels casos, totes dues coses a la vegada. Però, si no fos així, dinaria de meravella.
La història de gastronomia casolana està farcida de creacions rudimentàries que, a priori, podrien ser tipificades de delicte contra la sanitat pública. Tots coneixem el maridatge que algun parent agosarat fa menjant escopinyes mentre beu Cacaolat. Ara que hem salvat l'entranyable batut català, potser hem de preocupar-nos perquè no s'extingeixi la nostra flora intestinal. Som el que mengem. I només així s'entén el comportament desconcertant de bon matí dels que esmorzen torrades amb sobrassada sucades al cafè amb llet. No són pocs i gaudeixen com camells.
Aquest any Catalunya ha vist marxar algunes estrelles de la prestigiosa, exigent i també capriciosa Guia Michelin. Tampoc cal esquinçar-se els davantals. A casa nostra seguim experimentant amb el menjar i fent aportacions valentes a l'alquímia gastronòmica. La cuina catalana seguirà ben viva perquè, com diria Josep Pla: "No em toqueu els pebrots, que encara estic dinant". Aquesta sentència no està documentada, però segur que algun dia va ser etzibada per l'escriptor i precís gastrònom empordanès. I ben a gust que es deuria quedar.
