Euroesgotats, esmaperduts i el que vindrà
L'euro és una moneda única, això sí que ho té. Única, sobretot, donant ensurts, generant portades amb suspens. Els últims mesos ens fem un tip de tirar-la enlaire, gairebé cada dia, ara surt cara, ara surt creu. Penja d'un fil, incentiva la recerca de sinònims per descriure l'estat d'ànim que genera. Predominen els adjectius pessimistes i alarmistes. Fa poc un lector em va escriure queixant-se que no podíem dir un dia que Europa perillava i dos dies després que Europa revifava. Li semblava que exageràvem. I li ben juro que intentem matisar-ho perquè el Dragon Khan de sentiments és encara més extremat. Les portades dedicades a la zona euro recorden un capítol de sèrie de metges, però nosaltres no en som els guionistes. Fa uns dies que el cap de guió és grec, i ja se sap que tenen tirada als girs dramàtics, en el pitjor sentit del terme. Potser quan vam dir que Europa revifava hauríem d'haver matisat "dins de la gravetat". Potser l'informe mèdic haurà de recórrer al "pronòstic reservat". O potser quan vam triar el verb revifar el nostre subconscient pensava en la darrera revifada abans de l'adéu definitiu. Això sí, caldrà estar atents de no quedar anestesiats per un atac d'euroesgotament. Perquè el tema cansa, però ens hi juguem tant que no ens podem permetre el luxe del desànim. Almenys mentre la moneda encara estigui de cos present i respiri.
