L’OBSERVADORA

Europa contra ella mateixa

Amb el Brexit encara per negociar entre Londres i Brussel·les i amb poca pressa per encarar el trencament, el mapa polític europeu pot canviar aviat a Itàlia, Àustria, Holanda, França i Alemanya

Europa sembla temptada sense remei pel suïcidi. Sense remei és una afirmació prou categòrica per confiar que acabi com una provocació exagerada, però no serà fins al resultat de les eleccions austríaques i el referèndum italià que podrem sospesar el grau de pulsió autodestructiva que les nostres riques i sovint desmenjades societats del benestar van demostrant. Ha arribat el moment que Europa miri cap endins i sigui capaç d’identificar i defensar amb coratge els valors que l’han construïda i l’han convertida en un model exitós de convivència, protecció social i creixement incomparable al món. L’alternativa a no jutjar-nos amb duresa és encara més fosca.

Als Estats Units assistim a la victòria d’un populista que amenaça de convertir la política exterior en una ruleta russa. Donald Trump tindrà una administració imprevisible, si s’ha de valorar pels nomenaments dels últims dies, en què predominen els falcons proteccionistes poc respectuosos amb les minories i més ben relacionats amb Rússia que amb la vella Europa. Els primers passos diplomàtics, com ara la trucada a Taiwan, es mouen entre la temeritat i la gosadia de l’ignorant.

Europa no pot esperar una relació transatlàntica plàcida que faci progressar els acords comercials i militars en la línia dels darrers anys. Sense el tutelatge sempre còmode dels EUA i amb el projecte europeu sense nord, cal replegar-se per agafar forces i fer un balanç realista de les baixes del somni de la construcció europea. L’Europa de De Gasperi ha mort i la de Delors agonitza. Amb el Brexit encara per negociar entre Londres i Brussel·les i amb poca pressa per encarar el trencament, el mapa polític europeu pot canviar aviat a Itàlia, Àustria, Holanda, França i Alemanya.

França

François Hollande ha fet l’últim acte de servei als valors de la República i ha acceptat la crua realitat per evitar un mal major i que no és descartable: l’ascens de la ultradreta a França. Serà l’únic president de la Cinquena República que no optarà a la reelecció i deixa pas a la lluita entre les dues realitats que malviuen dins de l’esquerra i amb virulència a dins mateix del socialisme francès. El probable candidat a la presidència del país, Manuel Valls, parla obertament de “mort de l’esquerra si no es reinventa”. El fet és que la crisi econòmica ha dividit la resposta política entre els que han optat per afavorir l’oferta ajudant les empreses amb rebaixes fiscals per reforçar-ne la competitivitat i els que han volgut respondre a la globalització amb polítiques proteccionistes, afavorint la demanda i no tocant el model social que cada cada cop és més difícil de pagar i garantir en el temps.

Amb les receptes ideològiques tradicionals en crisi a causa dels canvis econòmics, tecnològics i culturals de la globalització, el comportament dels electors -que fan zàping entre els partits adaptant-se a la personalitat dels candidats i la seva oferta- ens portarà en els pitjors casos a l’èxit de fenòmens populistes clàssics basats en la màgia o bé, en els millors, al pragmatisme i al consens.

Convindria parlar poc d’ideologies, més de solucions a mida i oblidar-se de la superioritat moral o més aviat moralista.

Alemanya

En un context de desorientació, ¿podem mirar cap a Alemanya per renovar el compromís europeu? Merkel no vol liderar el continent, però la seva potència econòmica fa que inevitablement exporti el seu model econòmic i pressupostari als socis europeus. Alemanya és massa petita per liderar Europa, però massa exitosa per no condicionar-nos, i exporta la seva estabilitat pressupostària sense assumir els costos de l’euro, que li procura l’hegemonia. Ens imposa l’austeritat sense la mutualització del deute, però en algun moment aquesta massa ingent de deute que asfixia el sud s’haurà de renegociar. El passat alemany pesa a Europa per bé i per mal. Pel que fa a la posició fiscal contra el dèficit que no permet polítiques expansives i per la valenta proposta d’assumir l’arribada de refugiats i posteriorment les quotes realistes, possibles, que els propagandistes van fer fracassar.

Els valors fundadors de la Unió Europea no tenen el futur de cara. Només reforçant el nucli de l’Europa de l’euro, millorant la cohesió de la política fiscal i defensant els valors de la democràcia, la diversitat, la igualtat de gènere i d’oportunitats podem aspirar a un futur millor. Europa pot reforçar la moneda única i la cohesió política del nucli dur, no transigir en l’exigència democràtica i dels drets humans. Despenjar, si cal, l’est d’Europa en els salts endavant i oblidar-se de Turquia. Ha de ser lleial als motius de la seva creació establint quotes d’acollida dels refugiats com han fet Alemanya i el Canadà. El futur alternatiu sona a demagògia, populisme i xenofòbia.