ABANSD’ARA

Europa davant els esdeveniments d’Espanya

De l’article del corresponsal diplomàtic italià Giuseppe Torre Caprara Tiggis, a Mirador (20-VIII-1936). Europa sempre ha estat indiferent respecte a la qualitat política de l’estat espanyol. Les democràcies europees es van inhibir davant la rebel·lió militar del 1936. I van tolerar que durant 40 anys prosperés la dictadura franquista, que aplicava la pena de mort.
GIUSEPPE TORRE CAPRARA ‘TIGGIS’ 1936

Els esdeveniments d’Espanya [la rebel·lió del juliol del 36] no han pas constituït una sorpresa per a les cancelleries europees, les quals eren tingudes al corrent, per mitjà de les respectives ambaixades, de la situació de la República. Àdhuc es pot dir, sense que sigui exagerar massa, que les informacions diplomàtiques eren més greus que la realitat. [...] Malgrat, doncs, que els governs tinguessin coneixement de la temptativa criminal que s’anava a perpetrar contra el govern legítim de la República espanyola i en definitiva contra aquesta mateixa, tots els països han donat la sensació de trobar-se davant un fet imprevist, fins i tot aquells que, d’una manera reprovable des de tots els punts de vista, havien lligat tractes amb els rebels. Aquesta sensació d’aparent sorpresa no era, fet i fet, sinó incapacitat de la diplomàcia de decidir ipso facto l’actitud a adoptar, la qual havia de consistir, segons els principis del dret internacional, a ignorar l’existència dels revoltats i continuar les relacions diplomàtiques, financeres i econòmiques únicament amb el legítim govern i els seus representants autoritzats. A dir veritat, més que d’incapacitat caldria parlar de dificultats nascudes de la conducta dels països dictatorials a fi d’assolir una entesa internacional que, en temps normals, és a dir en una Europa composta de governs com cal, s’hauria aconseguit amb un simple bescanvi de notes. […] Les democràcies europees, que tenen la falla inicial de concebre la política des de punts de vista honestos i correctes, potser s’han desinteressat massa, en el sentit pràctic, de la sort dels pobles sotmesos a la tirania mussoliniana o hitleriana. Comitès, conferències, discussions periodístiques, mítings i missatges de protesta són els únics punts en què s’ha fixat l’activitat de les democràcies contra les diverses variants de feixisme. Però Mussolini i Hitler, amb llur capteniment envers els sublevats d’Espanya, poden haver indicat a la democràcia internacional una altra línia de conducta a seguir envers els pobles sotmesos a llur dictadura. És que es creuen que una acció semblant a la que ells han exercit a Espanya, aplicada als pobles italià i alemany, no podria alçar aquests contra els qui els tiranitzen? Aquestes coses se sap com comencen, però no com acaben. Ningú no és capaç de predir l’extensió que adquirirà un incendi provocat per una minúscula guspira. No és pas la primera vegada que diem -ni tampoc som els únics a haver-ho dit- que perquè Europa pugui establir efectivament una pau general, cal primer que res la pacificació interior dels països. I aquesta no és possible sinò amb el respecte de la voluntat popular, o sigui amb l’existència de governs democràtics. [...] Avui França, Anglaterra i Rússia coincideixen en la decisió d’evitar tota ingerència en les qüestions internes d’Espanya […]

Més continguts de