Europa té futur
Fa un mes vaig publicar aquí un article amb el mateix títol però seguit d’un fort signe d’interrogació que era mostra de la meva preocupació. M’agrada fer ara un balanç del que hem vist al llarg del juliol, que m’ha permès eliminar el signe però mantenint encara alguns interrogants, menys importants, però que no podem ignorar.
1. Un gran pas endavant. Crec que la llarguíssima cimera de Brussel·les que va acabar la matinada del 21 de juliol representa un moment històric en el camí de construcció de la UE. El resultat és un element molt positiu; i tant o més important que el resultat en si, és el fet que un fracàs hauria suposat l’acceleració d’un procés de desagregació i de destrucció possiblement inevitable, amb la consegüent marginació en el context mundial d’Europa i de cadascun dels seus estats, fins i tot dels més grans.
Respecte del contingut, val la pena destacar que ha suposat un canvi fonamental en les vies que poden fer eficaç la col·laboració solidària entre els membres de la UE, i sobretot entre els de de la zona de moneda única. La decisió ha fet caure quatre tabús: “No transferències”, “No endeutament de la Comissió”, “No eurobons" i “No impostos comunitaris”, elements que mantenien barrat el pas cap endavant, des del fracàs en l’aprovació del projecte de Constitució. Estem passant a poc a poc del model d’una regió de mercat únic amb un tractat entre estats sobirans a un nou model d’estat més gran, molt diferent dels que coneixíem, amb una gran pluralitat nacional interna i amb una organització encara desconeguda que s’haurà d’inspirar en idees federals.
Crec que, de forma prou conscient, s’està imposant la idea que la solidaritat ben entesa no vol dir només que uns ajudin uns altres sinó que s’organitzin accions conjuntes, en les quals tots participin, i que acabin suposant millores per a tots. He dit sovint que la construcció de la UE està mancada no solament del pilar social, sinó també del pilar de la participació democràtica i del de la seguretat. Ara s’ha avançat fonamentalment en el primer, sense parlar dels altres.
2. Exigències mútues, líders i consensos. El procés de negociació va ser molt dur. Van ser lògiques les exigències de posar en marxa transferències financeres importants i ràpides per a actuacions en els països més perjudicats. Crec bo que es procuri finançar projectes que contribueixin també a millores en el conjunt. Trobo raonable que hi hagi una coordinació i algun tipus de seguiment global, però no que es vulgui transformar en una excessiva vigilància o en una imposició. El compromís final és bastant ambigu i pot funcionar, però també pot donar lloc a dificultats els propers anys, degut als canvis que es vagin produint en els actuals lideratges, les actituds dels quals cal reconèixer que han ajudat molt als consensos.
3. Alguns desequilibris. L’acord, tot i ser molt bo, té alguns punts preocupants. En comento tres.
No pot ser que, de la mateixa manera que s’han imposat algunes condicions al “països del sud”, no s’hagi aprofitat també per resoldre problemes que tenen a veure amb els “països del nord” i les seves polítiques fiscals. No pot ser que tinguem dins de la UE paradisos fiscals, amb les conseqüències de dúmping intern i de benefici per a grans empreses multinacionals. Això causa perjudicis a molts països i al conjunt de la Unió. Calen normes d’unificació fiscal i cal un important paquet d’impostos de caràcter comunitari.
L’acord final ha suposat retallades en els pressupostos de la Comissió a causa de l’augment dels “xecs de retorn” als països que més contribueixen. Això, sumat a la marxa del Regne Unit, suposa una reducció de quantitats en els pressupostos 2021-27 en relació amb els actuals. Tant la presidenta de la Comissió com el Parlament Europeu han cridat l’atenció sobre aquest punt, i la primera ha dit que serà una “píndola difícil d’empassar”. Aquesta situació no pot durar tots aquests anys...
En tercer lloc, una visió un xic personal. És un error haver repercutit part d’aquestes retallades en capítols i programes relacionats amb recerca, desenvolupament i innovació. S’està veient que la tecnologia és un dels elements clau del futur, i és una àrea en la qual els països europeus estan perdent l’actual cursa en relació amb els EUA i la Xina. Els programes de la UE, des de l’Esprit fins a l’Horizon, han estat de gran ajut per evitar retards més greus. Aquest darrer no només no es pot retallar sinó que cal ampliar-lo... i no pas d’aquí set anys!
