Europa ha de ser fidel a la Convenció de Ginebra

Seixanta anys després de signar-se la Convenció de Ginebra sobre l'Estatut dels Refugiats, que ha ajudat i ajuda milions d'homes, dones i nens que fugen de la persecució, les guerres i la tortura, el món segueix sacsejat per nous i vells conflictes. Des de la primavera passada hem vist més d'un milió de persones que ho han deixat tot per fugir de la guerra a Líbia. Les imatges que ens han arribat a Europa són relativament poques, però ens han impressionat a tots. Homes, dones i nens han arriscat les seves vides intentant travessar el mar en barques precàries. Molts d'ells, no se sap ben bé quants, s'han ofegat pel camí.

Europa té amb aquestes persones, amb tots els refugiats i amb ella mateixa un deute de fidelitat als valors de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats de 1951. La Convenció va sorgir d'un fort sentiment de mai més , després de la Segona Guerra Mundial, i va donar un marc jurídic clar per a la protecció de les persones que fugen de persecucions. Els valors que consagra, igual que altres instruments internacionals adoptats si fa no fa a la mateixa època, com ara la Declaració Universal dels Drets Humans, formen part de la identitat d'Europa i s'han incorporat a l'estructura de la Unió Europea. Precisament, la mateixa UE va néixer del desig d'evitar la misèria causada per la guerra. Els drets humans i la protecció dels refugiats formen part de la seva essència.

Durant quatre dels sis decennis de vigència de la Convenció, els principals beneficiaris n'han estat els mateixos europeus, molts dels quals són ara ciutadans de la UE. Tots recordem les guerres dels Balcans, com recordem el motiu pel qual es va crear l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, el d'ajudar els centenars de milers de persones que encara estaven desarrelades i necessitades cinc anys després d'acabar la Segona Guerra Mundial.

Dirigents polítics d'arreu d'Europa han promogut el desenvolupament de les estructures democràtiques com la millor garantia dels drets i les oportunitats per als pobles d'arreu del món. El que passa ara al sud del Mediterrani dóna una oportunitat de convertir les paraules en accions. Els governs i els pobles de Tunísia i d'Egipte han demostrat una generositat i una hospitalitat excepcionals en acollir centenars de milers de persones que fugien de Líbia. La UE ha reconegut la importància de la solidaritat amb els països del nord d'Àfrica, però encara podria fer molt més.

Els debats dels estats membres acostumen a centrar-se en els desafiaments que plantegen aquestes persones, més que en el potencial que poden oferir per enriquir les nostres societats. Tampoc solen tenir en compte la distribució relativa dels sol·licitants d'asil i dels refugiats arreu del món. Els 27 països de la UE van rebre l'any passat poc més de 243.000 sol·licituds d'asil (el 29% del total mundial). Però només Sud-àfrica en va rebre prop de 180.000. Gairebé quatre de cada cinc refugiats resideixen en països en desenvolupament. L'any passat els països de la UE van concedir l'estat de refugiat o alguna altra forma de protecció a unes 74.000 persones. A un sol conjunt de camps de refugiats, a Dadaab (Kènia), n'hi ha aproximadament 400.000, i aquest nombre està augmentant de 1.300 a 1.500 persones al dia a causa de la crisi de Somàlia.

La UE té capacitat per ampliar la seva part de responsabilitat pel que fa als refugiats i als sol·licitants d'asil. Actualment encara és difícil arribar a un autèntic sistema comú d'asil, ja que hi ha diferències importants entre els estats membres. El 2010, un sol·licitant d'asil procedent de l'Iraq, per exemple, tenia un 49% de possibilitats d'obtenir protecció internacional a França, un 56% a Alemanya i menys d'un 2% a Grècia o a Irlanda. Un sistema que tracta les sol·licituds de manera tan diferent és molt lluny de ser complet. Esperem que el 60è aniversari de la Convenció doni un nou impuls a la creació d'un veritable sistema europeu comú d'asil. La nova Oficina Europea de Suport a l'Asil hauria de contribuir-hi de manera significativa.

Europa també pot fer molt més pel que fa al reassentament, mitjançant el qual es trasllada els refugiats, de forma permanent, a països on puguin establir la seva residència. Europa ofereix prop de 6.000 llocs de reassentament (un 7,5% dels de tot el món). L'activació d'un programa a escala de la UE i un sistema d'admissió més sòlid, que agilités els procediments de sortida a les zones frontereres de Tunísia i Egipte amb Líbia, seria un senyal ben oportú d'un compromís més profund amb la solidaritat internacional.

En commemorar el 60è aniversari de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats, cal que reconeguem la importància que té per als valors d'Europa. Ara que apareixen noves crisis mentre les antigues resten sense resoldre's, comprometem-nos també a fer més per tal de protegir i trobar solucions per als desplaçats i els perseguits. Europa té una responsabilitat històricament insubstituïble i encara essencial. Assegurem-nos de complir-la.