Europa en 20 instantànies
Les crisis d'abans ens portaven a fer guerres, les d'ara ens porten a enfortir Europa: vivim un moment fortíssim d'integració.
Els líders del futur s'estan coent ara a Brussel·les. Són optimistes i gens estatistes. Tenen noms com Viviane Reding i Martin Schulz. I saben que tenen el vent de la història a favor.
Fins fa poc les eleccions europees eren eleccions nacionals de segon ordre. Ara les eleccions nacionals són seguides com a eleccions europees (va passar amb França i passarà diumenge que ve amb Grècia).
L'eix franco-alemany és una condició necessària, però no suficient. Europa s'ha fet gran.
Si en un hipotètic referèndum el Regne Unit surt d'Europa, Escòcia triarà la independència per tornar a Europa.
A Europa no s'havia parlat mai tant d'Europa. Ni al món. Que parlin de mi encara que sigui bé.
Les institucions europees, en la seva gènesi, estan concebudes per evitar la confrontació. Per això són tan lentes. Però segures.
El problema de la Unió Europea no és la Unió Europea, sinó els estats membres de la Unió Europea.
La gran pèrdua de sobirania dels estats en realitat no és respecte d'Europa, sinó dels mercats: només a través d'Europa recuperarem el control del deute i dels comptes públics.
El Banc Europeu d'Inversions (BEI) és una institució seriosa que posa diners per a grans infraestructures elèctriques, de transport, de xarxes digitals. Mai finançarà un projecte com Eurovegas. I si no hi ha diner, no hi ha Adelson.
Europa és rica i complexa: els liberals anglesos se senten propers als verds alemanys. A Espanya no hi ha liberals ni verds. A Catalunya sí.
Molts grecs, i últimament també alguns espanyols, estan comprant pisos a Berlín. Quan hi ha problemes, hi ha porucs espavilats.
L'euro és irreversible, entre altres coses perquè segons els tractats no es pot fer fora ningú de l'euro, només se'n pot marxar per pròpia voluntat. I ningú no marxarà, ni els grecs. Creuem els dits.
Tot el que ara s'està decidint a corre-cuita no és improvisat: s'ha estat debatent com a mínim els últims dos anys a Brussel·les, que no és una torre d'ivori. S'hi treballa molt i fi. Millor que a Espanya, segur. I que a Catalunya també.
A la Xina i els EUA la depressió europea els suposa un fort fre al creixement. Són els primers interessats que ens en sortim.
No només Espanya ha patit problemes bancaris. Dexia va ser rescatada amb 55.000 milions.
La millor notícia per a Espanya és que vinguin d'Europa els "senyors de negre" (Montoro dixit ) i posin ordre. Són la garantia per acabar amb l'endèmic populisme-amiguisme-inutilisme.
L'efecte dominó ha passat perquè el sector bancari europeu està molt integrat, però en canvi els controls, quan existeixen, són nacionals. Cal una autoritat única de supervisió bancària.
Ara bé: el problema ara mateix no són uns especuladors malvats, sinó uns inversors que, vista la inestabilitat, mostren aversió al risc i busquen llocs segurs per als diners, per exemple Alemanya, encara que els donin un interès mínim.
